«cogito ergo sum»

Tanco el meu blog amb el convenciment que la filosofia a contribuït a qüestionar-me temes que d'una altra manera mai m'hauria plantejat i que m'ha permès un important enriquiment personal que m’acompanyarà durant tota la meva vida.

«cogito ergo sum»

Activitat 58: La felicitat segons Mill

Aquest fragment de text pertany a l’obra de John Stuart Mill titulada "L’utilitarisme", l'autor introdueix la seva idea sobre la felicitat. Planteja que la nostra conducta és correcta quan proporciona el major bé possible a la major quantitat de persones.  És evident que no tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors i plaers inferiors, i  per consegüent les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquesta argumentació remet al pensament d'Epicur i d'Aristòtil.

La consecució de la felicitat es la finalitat primera de tot ésser humà. Mill, contràriament a la concepció de felicitat que es tenia en la seva època, com a idea superior, expressa que els ingredients de la felicitat són variats i cadascun es desitjable per si mateix, per exemple un plaer com la musica, o l’absència  de malaltia, són coses que es desitgen per si mateixes, a més de ser mitjans son fins, son una part de la felicitat. El pensador evoca que allò que abans es considerava com a instrument passa a ser desitjat per si mateix i esdevé part de la felicitat.

En conclusió, la felicitat per al home és l’únic fi de l’acció humana. I el foment d’aquesta felicitat es el criteri pel qual hem de jutjat tota la conducta humana, i per tant aquest és el criteri de moralitat, ja que la part s’inclou en el tot.

Activitat 57: L'espai i el temps

Aquest fragment de text titulat “L’espai i el temps són les condicions de tota experiència” adaptat a cura de J. Hartnack i que és pot trobar en el llibre “Breve historia de la filosofía”. Kant introdueix els conceptes de temps i l'espai com a formes a priori de la sensibilitat,   perquè són anteriors a l'experiència, fent-la possible.

Kant estableix una diferenciació entre l'element material (les impressions sensibles procedents de l'exterior) i l'element formal (l'espai i el temps), que estructuren la nostra realitat fent possible l'experiència, i d'aquesta manera poder assolir el coneixement. Absolutament tot el que existeix ha d’existir en algun lloc. Se’ns fa impossible experimentar l'espai en si mateix fora de l'espai o tenir experiències del temps fora del temps, ja que tota experiència es dóna en l'espai i en el temps, Kant en alguna ocasió va expressar una frase molt clarificadora “podem imaginar un espai buit però no podem imaginar un objecte sense espai”, per tant l'espai és primer, és a dir, a priori.

Newton no hauria pogut formular la seva llei de la gravitació universal si no hagués tingut unes estructures mentals capaces de passar  de l’observació de dades sensibles a l’elaboració d’una teoria científica, que a més és compressible per la resta dels ésser humans perquè comparteix aquelles estructures i, per tant, aquell llenguatge. Per això, en la “Crítica a la raó pura” Kant va estudiant les nostres capacitats per conèixer el món i com les formes a priori que hi operen possibiliten els tipus de ciències.

Activitat 56: Recerca d'informació sobre les "Categories d'Aristòtil i Kant"

Aristòtil

Aristòtil va ser potser el primer filòsof a abordar l'estudi sistemàtic de les categories escrivint un llibre sobre elles, i el seu enfocament en línies generals és materialista i que concep les categories com a reflex de les propietats generals dels fenòmens objectius. Segons Aristòtil, les categories són:


Substància: És la base primària, invariable de tot quant existeix, conservada malgrat totes les transformacions, a diferència dels objectes i fenòmens concrets subjectes a canvis, és l'essència més general i profunda, la causa de la qual i fonament no es troben fins i tot en alguna altra cosa, sinó en ella mateixa. Exemples de substàncies poden ser: Sòcrates, el Papa, el planeta Venus, aquesta poma, etc.
Quantitat: Magnitud, nombre, extensió, ritme en què els processos transcorren, grau de desenvolupament de les propietats, etc. La quantitat és una determinació de les coses gràcies a la qual aquesta pot dividir-se (real o mentalment); en parts homogènies i heterogènies.


Qualitat: És allò en virtut de la qual cosa algú té alguna cosa, és a dir, per a Aristòtil això era alguna cosa que la gent i els objectes tenen. Pot entendre's aquesta concepció entenent que les qualitats són propietats, com a vermell, blau, aspre, pesat, etc.


Relació: És moment necessari d'interconnexió de tots els fenòmens, conduït per la unitat material del món, les relacions entre les coses són tan objectives com les coses mateixes. Les coses no existeixen al marge de la relació; aquesta és sempre una relació de coses. L'existència de tota cosa, les seves peculiaritats i propietats objectives.
Lloc: És l'espai ocupat o que pot ser ocupat per un cos qualsevol. Lloc que en una sèrie d'ordenada de noms ocupa cadascun d'ells. El lloc és el referent a una porció de l'espai (situat això en la noció d’exterioridat infinita) en la qual pot estar un objecte o cos.


Temps: La matèria, en el seu moviment, manifesta cicles. La magnitud que aquesta propietat genera se li crida temps. El temps és la magnitud física que mesura la durada o separació de les coses subjectes a canvi, això és, el període que transcorre ens dos esdeveniments consecutius que es mesuren d'un passat cap a un futur, passat per un present.


Situació: Acció i efecte de situar o situar-se. Disposició d'una cosa pel que fa al lloc que ocupa. Realitat que requereix d'una resposta; pot ser un problema que ha de solucionar-se, una elecció entre dues alternatives o la simple necessitat de donar una resposta verbal.


Condició: Situació o circumstància indispensable per a l'existència d'una altra. Circumstàncies que afecten a un procés o a l'estat d'una persona o cosa. Cada cosa sobre la terra aquesta condicionada per factors aliens i no aliens a aquesta cosa.


Acció: És el necessari perquè es produeixi un efecte en les coses, és el "arkhé" manifestat per la matèria per fer efecte en els processos de l'esdevenir en les persones i coses. Es pot diferenciar segons el lapse de temps considerat en acció instantània, acció mitjana, etc.


Passió: Es refereix a les emocions o sentiments molt intensos. És un estat positiu en el qual es troba el subjecte. La passió també es pot definir com l'afició o l'interès profund sobre un tema. També s'associa al que se sent quan hi ha una motivació o apassionament per l'interès en una meta a aconseguir.


Kant


Kant planteja que les impressions de la realitat objectiva provoca en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) solament després d'aquest ordenament en què aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, o sigui, les percepcions. Kant, sobre la base de l'exposat anteriorment estableix que les categories són: Causa i Efecte.


Causa: Causa és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.
Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.


La relació existent entre causa i efecte és solament un aspecte, encara que de summa importància, de la interdependència existent entre tots els objectes que formen la totalitat que denominem realitat objectiva. És solament en aquest context més ampli de la interacció universal que adquireixen el seu valor científic aquestes dues categories.


Amb Kant les categories canvien radicalment de sentit i passen a ser enteses com:


Formes pures: Sense contingut, ja que no reflecteixen cap característica de la realitat objectiva. Hi ha un divorci total entre ells i la realitat objectiva.


Formes necessàries: Per aconseguir el coneixement racional i científic. Són condicions de possibilitat d'aquest coneixement.
Formes subjectives: A priori, ja que són patrimoni previ de tot enteniment humà, o sigui, del que Kant crida el “jo transcendental”.


Kant, a diferència d'Aristòtil, afirma que les categories no són propietats de les coses, sinó funcions de la subjectivitat humana, del nostre enteniment, que unifiquen les percepcions produint els objectes. Les categories converteixen els fenòmens subjectius en alguna cosa objectiva que, sotmesa a lleis, té valor universal. Si tots els éssers humans tenim la mateixa estructura lògica, tots ens fem les mateixa representacions. Jo rebo sensacions diferents, però tots els éssers humans les classifiquem igual.

Activitat 55: Tot coneixement parteix de l'experiència, però no tot ell procedeix d'ella

Aquest text de Kant pertany a la seva obra més coneguda  "La Crítica de la Raó Pura", on presenta els seus pensaments sobre l’origen i els límits del nostre coneixement.

Kant inicia el text expressant “el nostre coneixement comença amb l’experiència”, que sintetitza tota la seva teoria del coneixent, planteja la impossibilitat d’assolir coneixement sense partir de la necessària  intervenció dels sentits (vista, oïda, olfacte, tacte o gust).

A continuació, el filòsof formula una  pregunta retòrica, Kant profunditza en la seva teoria i expressa la necessitat de la presència dels objectes per despertar la nostra facultat de conèixer.  Sense els objectes no hi ha coneixement, quan els  objectes són percebuts pels nostres sentits se’n deriva una representació directament o el nostre enteniment ordena aquestes dades aportades pels sentits com si fos una “matèria bruta”, amb la qual el nostre enteniment en fa coneixement.

A continuació en aquest fragment “Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.” Indica que considerant que tot tipus de coneixement parteix de l’experiència,i per tant, anterior a aquesta no es possible parlar de coneixement, implicaríem una descoordinació temporal en l’ordre de establert per assolir el coneixement.

“Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència.” Això significa  que el coneixement s’inicia amb les impressions sensibles i aquestes formen la matèria del coneixement. Les impressions en el moment en que les captem reben una determinada forma.

Aquesta teoria es fàcilment comparable  David Hume  i Descartes, pensadors eminentment moderns. Hume va ser un empirista escèptic escocès. La seva teoria del coneixement evoca que no hi ha res en l'enteniment que no procedeixi de l'experiència. Per altra banda, Kant un idealista crític prussià planteja que les condicions que fan possible el coneixement són materials i formals, objectives i subjectives, a posteriori ia priori. Les experiències sensibles són vanes però les intuïcions sense conceptes són cegues. Descartes, filòsof racionalista, té punts en comú amb Kant, ambdós basen el coneixement atorgant primacia al subjecte de coneixement en la realitat. Per a Descartes és el cogito, el jo penso, el principi indubtable a partir del qual poder deduir tota la realitat, l'única realitat de la qual no puc dubtar un cop que he aplicat el dubte metòdic. Kant, de la mateixa manera, posa el subjecte de coneixement com a punt de partida de la reflexió filosòfica.

Activitat 54: Resposta a la pregunta de la Il.lustració

 Aquest text versa sobre l'assaig escrit pel filòsof alemany Immanuel Kant "Resposta a la pregunta: Què és la il • lustració?", Publicat el 30 de setembre de 1784, que a continuació analitzarem detalladament. L'autor com he dit anteriorment és Kant, considerat com un dels filòsofs més influents de l'Europa moderna i de la filosofia universal. Kant (1724-1804) va néixer, va viure i va morir a Königsberg (Prússia Oriental). Sobri de costums, metòdic, solter, modest, respectuós, pacifista, cosmopolita ... imbuït dels ideals de la Il • lustració, és a dir, que mostrava certa simpatia per la Independència americana i la Revolució Francesa. Va ser educat per la seva mare en el pietisme (credo luterà rigorista en la pròpia conducta i que rebutja les formes externes de pietat), va dedicar la seva vida a l'estudi ia la filosofia. Va arribar a ser professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg i la Seva obra més coneguda és la "Crítica de la raó pura" (Kritik der regnin Vernunft) que marca l'inici de la filosofia contemporània.

 Idees principals

L'home és un ésser racional qualitat que l'allunya dels seus instints més primitius i que li permet ser lliure. Però el fet de posseir la facultat de raonar no implica un bon ús de la mateixa arribant fins i tot en algunes ocasions a ignorar-la per mandra o covardia, circumstància induïda per la persuasió de religiosos o polítics,amb el fi últim de tenir a les persones sotmeses i dependents, "menors d'edat" perpetus que reneguen de la seva llibertat davant el risc que per a ells comporta el pensar per si sols sense la guia dels seus tutors. Però es fa necessari que l'home aconsegueixi la seva majoria d'edat, per al que necessita esforç i valor, a més ha d'usar la seva raó d'una manera íntima i lliure "ús privat" que transcendeix a l'àmbit públic quan es transmet "ús públic de la raó ". La llibertat de pensar només adquireix sentit quan comporta llibertat per poder comunicar aquest pensament a la societat.

Anàlisi

Kant sosté que l'home disposa de la raó, però alhora ha de mirar en si per tal de conèixer les seves possibilitats i els seus límits.

El text comença plantejant el problema de la impossibilitat de l'ésser humà de servir-se de la seva intel · ligència sense la guia d'un altre, aquesta incapacitat és al que ell denomina com a "minoria d'edat". Segons Kant, el problema no rau pròpiament en la manca d'intel · ligència de l'home, sinó en la postura que pren respecte a la vida sense tota valentia i decisió adoptant la posició més còmoda, servir-se dels altres. El filòsof insta el individu a ser lliure en la seva raó, circumstancia necessària per arribar al coneixement per un mateix. "Sapere aude! Aneu amb el valor de servir-te de la teva pròpia raó! : Aquest és el lema de la il · lustració. "

Segons Kant la mandra i la covardia són les principals causas que provoca que una gran part dels homes continuï  en el seu estat d'ignorància i no facin un ús correcte de la seva raó, tot i que fa temps la naturalesa els havia concedit la llibertat de la tutela d'altri (naturaliter majorennes). El fet que la major part de la humanitat continuï dient "És tan còmode no estar emancipat!" Per no haver de realitzar la fatigosa tasca de pensar per si mateixos és deguda a que llibres, religiosos o institucions ens reemplacen aquesta activitat, que paguem a un alt preu, la nostra pròpia ignoracia. D'aquesta manera nosaltres ens estem sotmetent al judici ia les regles d'autoritats, que estan interessats en que nosaltres no ens atrevim a raonar, que no assolim la il · lustració, perquè això implicaria que ells perdessin automàticament el poder que exerceixen sobre els ignorants. Per aquesta raó els "tutors" persuadeixen a la població encantada del perill que els amenaça si intenten pensar per si sols. Però aquestes amenaces són falses, ja que si realment ho intentessin arribarien l'emancipació.

Kant sosté que és necessària la llibertat de pensament per poder arribar a la majoria d'edat així com el fet de transmetre-la, és a dir, l’exitencia necessària d'una llibertat d'expressió i manté que la conquesta de les dues ha de ser progressiva i ordenada, no mitjançant una revolució.

Existeix per a Kant una dualitat en l'ús de la raó i diferència entre el seu ús privat que el defineix com l'ús que fa una persona en el càrrec dins d'una institució de l'Estat o l'ús públic de la raó que seria l'ús que fa algú motivada com entès davant el públic o la comunitat en general. Conceptes que queden clarament expressats en la seva frase "raoneu tot el que vulgueu i sobre el que vulgueu, però obeïu!".

Finalment Kant sosté que la Il · lustració no és una cosa adquirit definitivament, ha de ser reconstruït per cada individu ia cada generació. Per això no vivim en "una època il · lustrada", sinó en "una època d'il · lustració".

Comparació

La visió mecanicista del món natural de Newton va fomentar en Kant la creença en l'existència de lleis deterministes respecte del món natural i la consideració que l'home, en tant que pertany a aquest món, no és lliure (en la mesura que és un mer fenomen) i la seva teoria física el va portar a Kant a considerar que existeix el coneixement sintètic a priori ia intentar comprendre com és possible aquest excel · lent coneixement respecte del món físic

Kant va ser influenciat per les obres de Rousseau que li va mostrar l'existència d'un ordre diferent al físic, el valor de la moral i del món de l'esperit i la llibertat necessària en l'home per poder participar d'aquest món moral.

Activitat 53: La moral de Hume

En aquest fragment de text el filòsof David Hume, a partir de la seva teoria sobre la moral, identifica allò que fa actuar d’una determinada manera està guiat pel sentiment, a diferència dels racionalistes anteriors que defenien que s’actuava segons la regla per aquesta raó critica la metafísica. També defineix el concepte de vici i virtut.

La filosofia moral és un tema tractat a la "Investigació sobre els principis morals escrit" pel filòsof escocès, David Hume. Aquest fragment de text presenta la seva teoria sobre la moral, que té com a eix principal els sentiment. També aprofita per fer una crítica a teories anteriors que defenen que la raó es la que s’encarrega de determinar quines son les accions justes i les que no ho són, Hume afirma que la metafísica no es un mitjà apropiat per arribar a efectuar judicis morals, aquest es un punt transcendental que provocarà en Hume l’elaboració d’una nova concepció de la moral basada en els sentiments i allunyant-se d’aquestes teories filosòfiques anteriors, basades en la metafísica perquè segons Hume tots els arguments provinents de la raó  no es poden verificar. En aquest moment es fa evident el rebuig cap al racionalisme i alhora una defensa del escepticisme del autor. Seguidament l’autor exposa la seva idea de virtut, que la defineix com a qualitat o acció mental que provoca en la persona un sentiment de plaer o aprovació, mentre que en casos en que l’acció sigui immoral generarà en la persona un sentiment de vici. Amb tot això el filòsof conclou que la nostra ment no es la més adient per les ciències morals, i afirma que en d’aquest àmbit s’encarreguen els sentiments.


La moral de Hume al contrari que la dels  racionalistes, defensa una moral basada principalment en el sentiment i no pas en la raó. Per altra banda, el pensador empirista John Locke al igual que el filòsof en qüestió, fa referència exclusivament a la llei moral natural amb tot un seguit de drets i deures. També podem trobar similituds amb la moral plantejada per Mill, anomenada utilitarisme. Ambdós defenen un emotivisme moral, on els nostres sentiments guien les nostres actuacions i tots dos reconeixen l’existència en la naturalesa humana  de la capacitat de simpatia, més coneguda en els nostres dies com empatia. 

A continuació us deixo un slideshare amb tota la filosofia de Hume, molt resumida i de fàcil comprensió.

David Hume

View more PowerPoint from minervagigia