Activitat 44: Comentari de text "Una altra formulació del cogito"

Aquest fragment correspon a l’obra  escripta per Descartes, Meditacions Metafisiques i més concretament a la segona meditació, on l'autor a través del seu dubte metòdic intenta arribar una veritat indubtable, a partir de la qual pugui sustentar-se el coneixement. Aquesta veritat podria assimilar-se als fonaments d'un edifici, on si aquests estan mal construïts fan que l'edifici caigui, per tant quelcom construït sobre fonaments (veritats) falsos no pot ser consistent (veritable).

Descartes comença dubtant del seu propi cos i de les coses del món que l'envolten, perquè tots dos són percebuts pels sentits i observem que els sentits ens enganyen de vegades pel que no són fiables.

És llavors, quan dubta de la possible existència d'un Déu totpoderós que posa en la nostra ment aquestes idees amb la intenció d'enganyar-nos, però de seguida desestima aquesta hipòtesi com no necessària per suposar que tot és fals “Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix”.

Però Descartes va més enllà qüestionant i deslligant definitivament la seva existència de l'existència d'un cos, de la percepció dels sentits, fins i tot del "geni enganyador" que per més que m'enganyi, no podrà mai aconseguir que jo no existeixi mentre jo segueixi pensant que sóc alguna cosa. De manera que, un cop sospesats tots els arguments, s'ha de concloure que sempre que dic 'jo sóc, jo existeixo" o el que concebo en la meva ment, necessàriament ha de ser veritat.

Segons Descartes res pot sostenir-se amb certesa, excepte que no hi ha res cert en el món. Però encara que el dubte és universal, no es tracta d'un dubte com la dels escèptics, per als que res pot conèixer amb certesa, sinó d'un dubte a la recerca d'una certesa absoluta. A diferència dels escèptics, Descartes no dubta per dubtar sinó perquè pensa que no hi ha altre camí per trobar la veritat. El dubte de Descartes és així un dubte radical, ja que és un dubte encaminat a desprendre i aïllar la primera veritat evident, la primera idea clara i distinta, la primera naturalesa simple: el cogito.