Activitat 52: Crítica al principi de causalitat

En el text “Crítica al principi de causalitat” Hume exposa la seva critica del principi de causalitat i la concepció que en té sobre aquesta. 

Hume fa un llarg anàlisi sobre el tema en qüestió i fa una forta critica a la idea sobre la causalitat que defensen el racionalistes. Critica la convicció que a una mateixa causa li segueixi necessariament un mateix efecte. El pensador molt coherentment argumenta que la relació entre causa-efecte no és una relació d’idees, perquè no es pot conèixer a priori, és a dir sense experiència. El únic que en es pot  ensenyar sobre el efecte que se li derivarà a una causa és l’experiència.  considera que no hi ha ni podem tenir cap certesa que d’un efecte se’n derivarà una mateixa causa i per això podem dir que no hi ha cap punt per a esperar que en el futur es derivin els mateixos efectes de les mateixes causes ja que l’hàbit i la successió d’aquests no ens aporta un coneixement cert, sinó només probable. A partir d’un fet A es poden determinar altres efectes possibles que no siguin B (el més probable) i no per això contradictoris. Hume concep al l’home com un animal de costums i associem causa i efecte segons la nostra experiència.

En aquest fragment de text i apareix una figura religiosa, extreta del Gènesis de la Bíblia, Adam, el primer home de la Terra i això implica que no havia pogut aprendre res de ningú. Per tant, segons Hume, aquest primer home no podria demostrar que de les mateixes causes en derivarien els mateixos efectes, ja que mancava d’experiència anterior, per tant no podia predir cap efecte ni establir relació entre causa i efecte.

En conclusió, la repetició dels mateixos efectes no significa que sigui estàtica, perquè com deia Heràclit d’Efes la naturalesa és dinàmica, és a dir, esta en continu moviment i per consegüent el que és avui pot no ser de la mateixa manera demà.

La seva teoria té similituds amb les de Locke el que probablement va influir-li per elaborar la seva teoria sobre la causalitat, ja que tots dos tenen una concepció semblant, ambdós afirmen que l’home és un animal de costums.

Activitat 51: Anàlisi de la causalitat

Aquest fragment de text de l’escocès empirista, David Hume, pertany al “Tractat de la naturalesa humana” i més concretament a l’extrat titulat  “l’Anàlisi de la causalitat”,on presenta la seva teoria sobre el coneixement dels fets que per a ell esta fonamentat en la relació necessària entre causa i efecte, una vegada coneguda la causa, la raó  pot deduir l'efecte que se li seguirà i viceversament, conegut l'efecte, la raó està en condicions de remuntar-se a la causa que el produeix.

Aquest pensament és explicat pel mateix filosof per mitjà d’ un exemple que facilita la comprensio de la seva teoria. El xoc entre les boles de billar, en les que podem observar el moviment de la primera bola (causa) i el seu impacte sobre la segona que al instant es posarà en moviment (efecte). És així com podem observar la successió entre el moviment de la primera bola i la segona, de l'únic que tenim impressió és de la idea de successió, amb això Hume  afirma que no hi ha una impressió que correspongui a la idea de "connexió necessària", això comporta que concloure que la idea d’una existència de connexi necessària entre la causa i l’efecte sigui totalment falsa. És per això que el seu principi de causalitat només te valor aplicar a l’experiència, als objectes que percebem a partir d’impressions però aquest valor es únicament aplicable al passat, ja que dels fenòmens futurs no en tenim cap impressió i no passa de ser una mera creença. En cap cas la raó podrà anar més enllà de l'experiència, el que el conduirà a la crítica dels conceptes metafísics (Déu, món, ànima) el coneixement estava basat en aquesta aplicació il·legítima del principi de causalitat.

Activitat 50: Impressions i idees

L’autor d’aquest fragment de text "investigació sobre l'enteniment humà" és l’escocès David Hume, amic de Rousseau i que participava activament en la política.  El pensador fonamenta tota la seva filosofia en la investigació sobre l’enteniment humà. Presenta la seva una distinció entre dos tipus de filosofia, la fàcil que considera que l’esser humà es un esser fet per a la acció, és una filosofia és una filosofia senzilla, clara i accessible, en canvi, la filosofia abstracta defensa que l’ésser esta fet per pensar, no per actuar. aprofita per criticar el mal us que es fa d’aquesta disciplina.

Seguidament el pensador es retracta explicant la filosofia abstracta i a continuació introdueix la seva teoria sobre el coneixement, en aquesta sorgeix un segona divisió entre les impressions i les idees. Les primeres són les percepcions més vives, és allò que es capta immediatament a traves dels sentits (quan escoltem, veiem, estimem, etc.). En canvi les idees són una relació  de reflex, les idees reflecteixen les impressions i les idees són conseqüència de les impressions, contràriament el filòsof Plató molts anys enrere va dir que les coses sensibles eren copies imperfectes de les idees, a més divergeixen en altre aspectes sobre el coneixement, mentre l’autor del text defensa una filosofia probable on no hi ha lloc per coneixement certs i indubtables, a diferencia de Plató que creia fermament en la l’existència d’un coneixement absolut paro que aquest no ens era accessible.

                                                       Documental sobre Hume (introducció)

Activitat 49: Sigues filòsof, però enmig de tota la teva filosofia continua sent un home

"Lliura't al teu passió per la ciència, però fes que la teva ciència sigui humana i que tingui una referència directa a l'acció ia la societat. Prohibeix el pensament abstracte i les investigacions profundes, sé filòsof, però per sobre de tota la teva filosofia,continua sent un home"

El filosofia empirista David Hume a través d'aquesta coneguda cita, transmet la idea que té sobre la numérica humana,definint l'home com un ésser racional, sociable i actiu.

a través de la raó dalt a la ciència però aquesta no el satisfà plenament, a causa de les limitacions de la seva ment, a causa d'aquestes limitacions no és possible en tots els casosassolir la veritat. Hume intenta trobar una línia mitja entre la metafísica il 'escepticisme

La naturalesa humana és mixta i existeix a l'home d'una manera equilibrada en què no predomina una sobre una altra. a la natura hi ha una part científica i filosofica. la segona és necessaria perpotenciar els capacitats de la primera. La part filosofica liproporciona una satisfacció encara que per aconseguir-la ésrequereix un gran esforç i aquesta s'ha d'estendre per tota lasocietat. 

Activitat 48: Carta a Meneceu

Treball en grup, comentari de la  Carta a Meneceu  d' Epicur.

Activitat 47: Comparar i Contrastar, Plató i Descartes

Tot i ser dos filòsofs separats per una gran distància en el temps hem pogut comprovar que Descartes filòsof posterior a Plató comparteix en moltes de les seves teories un gran nombre de similituds.

Tots dos són filòsofs que defensen que el coneixement és innat, aquesta teoria s’anamena  innatisme, mentre Descartes proposa dubtar de tot fins a obtenir la veritat i s'encarrega de fabricar un mètode en què unir totes les ciències per arribar al coneixement del bé , Plató pretén que l'ànima ascendeixi al món intel·ligible per tal d'adquirir el coneixement del bé. 

Descartes parteix del pensament (cogito) i amb això conclou que el pensament existeix independentment de si existeix el cos, per tant té la creença que existeix fora del cos, teoria que pot recordar en alguns aspectes a la de Plató, en la qual presenta que l'ànima és immortal mentre que el cos és inferior i mortal, conseqüentment es pot deduir que el coneixement al qual s'arriba a través de l'ànima existeix fora del cos.

Els dos defensen un evident dualisme, constituït per dues parts heterogènies, Plató i Descartes evoquen l'existència de dues realitats la material o cos i l'ànima que ens vincula amb el món de les idees, d'aquesta similitud sorgeix una important discrepancia, l'ànima de Plató és de naturalesa ideal i preexisteix a la seva unió amb el cos, mentre que per Descartes, l'ànima és l'equivalent al pensament (cogito), i no té existència separada del cos. 

Una altra diferència, podria ser que el déu de Plató més conegut com Demiürg, era l'encarregat d'ordenar a partir de models ideals el món material i no tenia la virtut de crear mentre que Descartes creia en un déu creador. 

Després d'haver realitzat aquesta detallada comparació podem concloure que els dos són filòsofs idealistes, ja que els dos atorguen el més alt grau de veracitat.

Ampliació de la activitat, aquí podeu veure la relació entre Descartes y Plató.

Trabajo Descartes

View more PowerPoint from tecnoalcazar