Activitat 46: L'exemple del tros de cera

Aquest fragment de text titulat “L’exemple de la cera”  pertany a les Meditacions metafísiques,II  i es un dels textos més coneguts del filòsof racionalista Descartes, escrit al s. XVI.

El tema central tractat en aquest fragment és la impossibilitat d’assolir un coneixement a partir únicament de la percepció sensible, sense sotmetre aquesta a una exhaustiva revisió a través de l’enteniment.

En aquesta meditació Descartes ens fa reflexionar sobre la aprehensió que fem els humans de les coses, a partir del exemple de la cera es pregunta quina certesa tenim dels cossos que toquem i veiem. La cera tot i ser sempre la mateixa, no sempre se’ns presenta de la mateixa manera, això pot induir-nos a pensar que no és la mateixa cera. Aquesta confusió es provocada perquè el nostre coneixement sobte a través de les sensacions.

Descartes afirma que el que podem conèixer amb distinció dels cossos no pot ser cap

informació procedent dels sentits, això implica que no podem conèixer a traves de les qualitats  perquè aquestes es troben en canvi constant, canvien de gust, color, olor, tacte, pes, etc.  

Descartes, per mitjà d’aquest exemple evoca la seva coneguda afirmació “penso, per tant existeixo”. El fet que estem percebent la cera, independentment d’ errar al entendre-la implica la nostra existència.

Aquesta teoria es pot comparar amb Sant Agustí, que es anterior a Descartes, el que probablement a rebut influencia del filòsof medieval, que té una afirmació força semblant a la del nostre filòsof en qüestió “m’erro, existeixo”.

També es pot comparar amb el filòsof clàssic Plató, el qual defensa les idees innates i és clarament racionalista com Descartes, ambdós afirmen que els sentits enganyen i ens inciten a conèixer a traves de la raó.

Descartes i el cogito

View more PowerPoint from Manel Villar (IES Guillem Catà)

Activitat 44: Comentari de text "Una altra formulació del cogito"

Aquest fragment correspon a l’obra  escripta per Descartes, Meditacions Metafisiques i més concretament a la segona meditació, on l'autor a través del seu dubte metòdic intenta arribar una veritat indubtable, a partir de la qual pugui sustentar-se el coneixement. Aquesta veritat podria assimilar-se als fonaments d'un edifici, on si aquests estan mal construïts fan que l'edifici caigui, per tant quelcom construït sobre fonaments (veritats) falsos no pot ser consistent (veritable).

Descartes comença dubtant del seu propi cos i de les coses del món que l'envolten, perquè tots dos són percebuts pels sentits i observem que els sentits ens enganyen de vegades pel que no són fiables.

És llavors, quan dubta de la possible existència d'un Déu totpoderós que posa en la nostra ment aquestes idees amb la intenció d'enganyar-nos, però de seguida desestima aquesta hipòtesi com no necessària per suposar que tot és fals “Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix”.

Però Descartes va més enllà qüestionant i deslligant definitivament la seva existència de l'existència d'un cos, de la percepció dels sentits, fins i tot del "geni enganyador" que per més que m'enganyi, no podrà mai aconseguir que jo no existeixi mentre jo segueixi pensant que sóc alguna cosa. De manera que, un cop sospesats tots els arguments, s'ha de concloure que sempre que dic 'jo sóc, jo existeixo" o el que concebo en la meva ment, necessàriament ha de ser veritat.

Segons Descartes res pot sostenir-se amb certesa, excepte que no hi ha res cert en el món. Però encara que el dubte és universal, no es tracta d'un dubte com la dels escèptics, per als que res pot conèixer amb certesa, sinó d'un dubte a la recerca d'una certesa absoluta. A diferència dels escèptics, Descartes no dubta per dubtar sinó perquè pensa que no hi ha altre camí per trobar la veritat. El dubte de Descartes és així un dubte radical, ja que és un dubte encaminat a desprendre i aïllar la primera veritat evident, la primera idea clara i distinta, la primera naturalesa simple: el cogito. 

Activitat 43: Distinció entre el somni i la vigília

El filòsof Descartes expressa un dels seus dubtes sobre la realitat,  els sentits ens enganyen i allò que sembla real, en realitat no ho és. Per altra banda els somnis s’assemblen a la realitat conseqüentment quan estem somiant tenim el dubte de si allò és real i quan estem al món real tenim al dubte de si allò és un somni.

  

Aquest fragment de text pertany a la I Meditacions metafísiques, que es una de les obres més importants del filòsof René Descartes. Com he comentat amb anterioritat en aquest text ens mostra un del seus dubtes, aquest primer dubte fa referència als sentits. Ens explica que els sentits ens enganyen constantment ja que algunes vegades ens presentaven l’evidencia d’unes coses i d’altres no  ho fa, per aquesta raó diu que tothom que utilitza la prudència, és a dir, la raó es regirà a aquest. Amb aquesta afirmació podem observar que es tracta d’un filòsof racionalista.

Seguidament Descartes exemplifica la seva teoria per fer-la més comprensiva, en aquest exemple apareix ell, i els seus sentits li mostren que es  amb una bata i vora del foc, igual que ara a mi em mostren els meus sentits que estic jo estic escrivint aquestes paraules comentant el seu fragment de text.

Aparentment tot el que em mostren els sentit es veritat, però hem de saber que no ens podem fiar dels sentits, perquè els sentits ens enganyen. En moltes ocasions quan estem dormint, somiem i no tenim la certesa de saber si es tracta de la realitat, ja que se’ns presenta de manera clara. Tot això porta a Descartes a dubtar sobre la realitat.

Descartes finalitza el seu argument afirmant “la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo” amb això el que esta volen transmetre és que el que sent es aparentment real i li fa pensar que en aquell moment esta somiant quan en realitat això no és la realitat.

Després d’haver realitzat el comentari, és fàcil observar que Descartes es clarament racionalista, perquè defensa la raó com a eix principal per arribar al coneixement de la realitat. A diferencia de Hume, que es un filòsof empirista.

 Aquest filòsof compartia amb els escèptics la visió de la realitat,  defensaven  que no ens podem en refiar de res perquè coneixem a través de la sensació i conseqüentment  tot el que percebem a la raó esta basat en meres aparences.

També es pot trobar una clara similitud entre el gran filòsof Plató i el propi Descartes, ambdós racionalistes, defensors de que les coses canvien constantment i que res no romana, encara que Plató posiciona el canvi en el mon sensible mentre que Descartes no fa separació entre els diferents mons.