«cogito ergo sum»

Tanco el meu blog amb el convenciment que la filosofia a contribuït a qüestionar-me temes que d'una altra manera mai m'hauria plantejat i que m'ha permès un important enriquiment personal que m’acompanyarà durant tota la meva vida.

«cogito ergo sum»

Activitat 58: La felicitat segons Mill

Aquest fragment de text pertany a l’obra de John Stuart Mill titulada "L’utilitarisme", l'autor introdueix la seva idea sobre la felicitat. Planteja que la nostra conducta és correcta quan proporciona el major bé possible a la major quantitat de persones.  És evident que no tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors i plaers inferiors, i  per consegüent les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquesta argumentació remet al pensament d'Epicur i d'Aristòtil.

La consecució de la felicitat es la finalitat primera de tot ésser humà. Mill, contràriament a la concepció de felicitat que es tenia en la seva època, com a idea superior, expressa que els ingredients de la felicitat són variats i cadascun es desitjable per si mateix, per exemple un plaer com la musica, o l’absència  de malaltia, són coses que es desitgen per si mateixes, a més de ser mitjans son fins, son una part de la felicitat. El pensador evoca que allò que abans es considerava com a instrument passa a ser desitjat per si mateix i esdevé part de la felicitat.

En conclusió, la felicitat per al home és l’únic fi de l’acció humana. I el foment d’aquesta felicitat es el criteri pel qual hem de jutjat tota la conducta humana, i per tant aquest és el criteri de moralitat, ja que la part s’inclou en el tot.

Activitat 57: L'espai i el temps

Aquest fragment de text titulat “L’espai i el temps són les condicions de tota experiència” adaptat a cura de J. Hartnack i que és pot trobar en el llibre “Breve historia de la filosofía”. Kant introdueix els conceptes de temps i l'espai com a formes a priori de la sensibilitat,   perquè són anteriors a l'experiència, fent-la possible.

Kant estableix una diferenciació entre l'element material (les impressions sensibles procedents de l'exterior) i l'element formal (l'espai i el temps), que estructuren la nostra realitat fent possible l'experiència, i d'aquesta manera poder assolir el coneixement. Absolutament tot el que existeix ha d’existir en algun lloc. Se’ns fa impossible experimentar l'espai en si mateix fora de l'espai o tenir experiències del temps fora del temps, ja que tota experiència es dóna en l'espai i en el temps, Kant en alguna ocasió va expressar una frase molt clarificadora “podem imaginar un espai buit però no podem imaginar un objecte sense espai”, per tant l'espai és primer, és a dir, a priori.

Newton no hauria pogut formular la seva llei de la gravitació universal si no hagués tingut unes estructures mentals capaces de passar  de l’observació de dades sensibles a l’elaboració d’una teoria científica, que a més és compressible per la resta dels ésser humans perquè comparteix aquelles estructures i, per tant, aquell llenguatge. Per això, en la “Crítica a la raó pura” Kant va estudiant les nostres capacitats per conèixer el món i com les formes a priori que hi operen possibiliten els tipus de ciències.

Activitat 56: Recerca d'informació sobre les "Categories d'Aristòtil i Kant"

Aristòtil

Aristòtil va ser potser el primer filòsof a abordar l'estudi sistemàtic de les categories escrivint un llibre sobre elles, i el seu enfocament en línies generals és materialista i que concep les categories com a reflex de les propietats generals dels fenòmens objectius. Segons Aristòtil, les categories són:


Substància: És la base primària, invariable de tot quant existeix, conservada malgrat totes les transformacions, a diferència dels objectes i fenòmens concrets subjectes a canvis, és l'essència més general i profunda, la causa de la qual i fonament no es troben fins i tot en alguna altra cosa, sinó en ella mateixa. Exemples de substàncies poden ser: Sòcrates, el Papa, el planeta Venus, aquesta poma, etc.
Quantitat: Magnitud, nombre, extensió, ritme en què els processos transcorren, grau de desenvolupament de les propietats, etc. La quantitat és una determinació de les coses gràcies a la qual aquesta pot dividir-se (real o mentalment); en parts homogènies i heterogènies.


Qualitat: És allò en virtut de la qual cosa algú té alguna cosa, és a dir, per a Aristòtil això era alguna cosa que la gent i els objectes tenen. Pot entendre's aquesta concepció entenent que les qualitats són propietats, com a vermell, blau, aspre, pesat, etc.


Relació: És moment necessari d'interconnexió de tots els fenòmens, conduït per la unitat material del món, les relacions entre les coses són tan objectives com les coses mateixes. Les coses no existeixen al marge de la relació; aquesta és sempre una relació de coses. L'existència de tota cosa, les seves peculiaritats i propietats objectives.
Lloc: És l'espai ocupat o que pot ser ocupat per un cos qualsevol. Lloc que en una sèrie d'ordenada de noms ocupa cadascun d'ells. El lloc és el referent a una porció de l'espai (situat això en la noció d’exterioridat infinita) en la qual pot estar un objecte o cos.


Temps: La matèria, en el seu moviment, manifesta cicles. La magnitud que aquesta propietat genera se li crida temps. El temps és la magnitud física que mesura la durada o separació de les coses subjectes a canvi, això és, el període que transcorre ens dos esdeveniments consecutius que es mesuren d'un passat cap a un futur, passat per un present.


Situació: Acció i efecte de situar o situar-se. Disposició d'una cosa pel que fa al lloc que ocupa. Realitat que requereix d'una resposta; pot ser un problema que ha de solucionar-se, una elecció entre dues alternatives o la simple necessitat de donar una resposta verbal.


Condició: Situació o circumstància indispensable per a l'existència d'una altra. Circumstàncies que afecten a un procés o a l'estat d'una persona o cosa. Cada cosa sobre la terra aquesta condicionada per factors aliens i no aliens a aquesta cosa.


Acció: És el necessari perquè es produeixi un efecte en les coses, és el "arkhé" manifestat per la matèria per fer efecte en els processos de l'esdevenir en les persones i coses. Es pot diferenciar segons el lapse de temps considerat en acció instantània, acció mitjana, etc.


Passió: Es refereix a les emocions o sentiments molt intensos. És un estat positiu en el qual es troba el subjecte. La passió també es pot definir com l'afició o l'interès profund sobre un tema. També s'associa al que se sent quan hi ha una motivació o apassionament per l'interès en una meta a aconseguir.


Kant


Kant planteja que les impressions de la realitat objectiva provoca en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) solament després d'aquest ordenament en què aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, o sigui, les percepcions. Kant, sobre la base de l'exposat anteriorment estableix que les categories són: Causa i Efecte.


Causa: Causa és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.
Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.


La relació existent entre causa i efecte és solament un aspecte, encara que de summa importància, de la interdependència existent entre tots els objectes que formen la totalitat que denominem realitat objectiva. És solament en aquest context més ampli de la interacció universal que adquireixen el seu valor científic aquestes dues categories.


Amb Kant les categories canvien radicalment de sentit i passen a ser enteses com:


Formes pures: Sense contingut, ja que no reflecteixen cap característica de la realitat objectiva. Hi ha un divorci total entre ells i la realitat objectiva.


Formes necessàries: Per aconseguir el coneixement racional i científic. Són condicions de possibilitat d'aquest coneixement.
Formes subjectives: A priori, ja que són patrimoni previ de tot enteniment humà, o sigui, del que Kant crida el “jo transcendental”.


Kant, a diferència d'Aristòtil, afirma que les categories no són propietats de les coses, sinó funcions de la subjectivitat humana, del nostre enteniment, que unifiquen les percepcions produint els objectes. Les categories converteixen els fenòmens subjectius en alguna cosa objectiva que, sotmesa a lleis, té valor universal. Si tots els éssers humans tenim la mateixa estructura lògica, tots ens fem les mateixa representacions. Jo rebo sensacions diferents, però tots els éssers humans les classifiquem igual.

Activitat 55: Tot coneixement parteix de l'experiència, però no tot ell procedeix d'ella

Aquest text de Kant pertany a la seva obra més coneguda  "La Crítica de la Raó Pura", on presenta els seus pensaments sobre l’origen i els límits del nostre coneixement.

Kant inicia el text expressant “el nostre coneixement comença amb l’experiència”, que sintetitza tota la seva teoria del coneixent, planteja la impossibilitat d’assolir coneixement sense partir de la necessària  intervenció dels sentits (vista, oïda, olfacte, tacte o gust).

A continuació, el filòsof formula una  pregunta retòrica, Kant profunditza en la seva teoria i expressa la necessitat de la presència dels objectes per despertar la nostra facultat de conèixer.  Sense els objectes no hi ha coneixement, quan els  objectes són percebuts pels nostres sentits se’n deriva una representació directament o el nostre enteniment ordena aquestes dades aportades pels sentits com si fos una “matèria bruta”, amb la qual el nostre enteniment en fa coneixement.

A continuació en aquest fragment “Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.” Indica que considerant que tot tipus de coneixement parteix de l’experiència,i per tant, anterior a aquesta no es possible parlar de coneixement, implicaríem una descoordinació temporal en l’ordre de establert per assolir el coneixement.

“Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència.” Això significa  que el coneixement s’inicia amb les impressions sensibles i aquestes formen la matèria del coneixement. Les impressions en el moment en que les captem reben una determinada forma.

Aquesta teoria es fàcilment comparable  David Hume  i Descartes, pensadors eminentment moderns. Hume va ser un empirista escèptic escocès. La seva teoria del coneixement evoca que no hi ha res en l'enteniment que no procedeixi de l'experiència. Per altra banda, Kant un idealista crític prussià planteja que les condicions que fan possible el coneixement són materials i formals, objectives i subjectives, a posteriori ia priori. Les experiències sensibles són vanes però les intuïcions sense conceptes són cegues. Descartes, filòsof racionalista, té punts en comú amb Kant, ambdós basen el coneixement atorgant primacia al subjecte de coneixement en la realitat. Per a Descartes és el cogito, el jo penso, el principi indubtable a partir del qual poder deduir tota la realitat, l'única realitat de la qual no puc dubtar un cop que he aplicat el dubte metòdic. Kant, de la mateixa manera, posa el subjecte de coneixement com a punt de partida de la reflexió filosòfica.

Activitat 54: Resposta a la pregunta de la Il.lustració

 Aquest text versa sobre l'assaig escrit pel filòsof alemany Immanuel Kant "Resposta a la pregunta: Què és la il • lustració?", Publicat el 30 de setembre de 1784, que a continuació analitzarem detalladament. L'autor com he dit anteriorment és Kant, considerat com un dels filòsofs més influents de l'Europa moderna i de la filosofia universal. Kant (1724-1804) va néixer, va viure i va morir a Königsberg (Prússia Oriental). Sobri de costums, metòdic, solter, modest, respectuós, pacifista, cosmopolita ... imbuït dels ideals de la Il • lustració, és a dir, que mostrava certa simpatia per la Independència americana i la Revolució Francesa. Va ser educat per la seva mare en el pietisme (credo luterà rigorista en la pròpia conducta i que rebutja les formes externes de pietat), va dedicar la seva vida a l'estudi ia la filosofia. Va arribar a ser professor de Lògica i Metafísica a la Universitat de Königsberg i la Seva obra més coneguda és la "Crítica de la raó pura" (Kritik der regnin Vernunft) que marca l'inici de la filosofia contemporània.

 Idees principals

L'home és un ésser racional qualitat que l'allunya dels seus instints més primitius i que li permet ser lliure. Però el fet de posseir la facultat de raonar no implica un bon ús de la mateixa arribant fins i tot en algunes ocasions a ignorar-la per mandra o covardia, circumstància induïda per la persuasió de religiosos o polítics,amb el fi últim de tenir a les persones sotmeses i dependents, "menors d'edat" perpetus que reneguen de la seva llibertat davant el risc que per a ells comporta el pensar per si sols sense la guia dels seus tutors. Però es fa necessari que l'home aconsegueixi la seva majoria d'edat, per al que necessita esforç i valor, a més ha d'usar la seva raó d'una manera íntima i lliure "ús privat" que transcendeix a l'àmbit públic quan es transmet "ús públic de la raó ". La llibertat de pensar només adquireix sentit quan comporta llibertat per poder comunicar aquest pensament a la societat.

Anàlisi

Kant sosté que l'home disposa de la raó, però alhora ha de mirar en si per tal de conèixer les seves possibilitats i els seus límits.

El text comença plantejant el problema de la impossibilitat de l'ésser humà de servir-se de la seva intel · ligència sense la guia d'un altre, aquesta incapacitat és al que ell denomina com a "minoria d'edat". Segons Kant, el problema no rau pròpiament en la manca d'intel · ligència de l'home, sinó en la postura que pren respecte a la vida sense tota valentia i decisió adoptant la posició més còmoda, servir-se dels altres. El filòsof insta el individu a ser lliure en la seva raó, circumstancia necessària per arribar al coneixement per un mateix. "Sapere aude! Aneu amb el valor de servir-te de la teva pròpia raó! : Aquest és el lema de la il · lustració. "

Segons Kant la mandra i la covardia són les principals causas que provoca que una gran part dels homes continuï  en el seu estat d'ignorància i no facin un ús correcte de la seva raó, tot i que fa temps la naturalesa els havia concedit la llibertat de la tutela d'altri (naturaliter majorennes). El fet que la major part de la humanitat continuï dient "És tan còmode no estar emancipat!" Per no haver de realitzar la fatigosa tasca de pensar per si mateixos és deguda a que llibres, religiosos o institucions ens reemplacen aquesta activitat, que paguem a un alt preu, la nostra pròpia ignoracia. D'aquesta manera nosaltres ens estem sotmetent al judici ia les regles d'autoritats, que estan interessats en que nosaltres no ens atrevim a raonar, que no assolim la il · lustració, perquè això implicaria que ells perdessin automàticament el poder que exerceixen sobre els ignorants. Per aquesta raó els "tutors" persuadeixen a la població encantada del perill que els amenaça si intenten pensar per si sols. Però aquestes amenaces són falses, ja que si realment ho intentessin arribarien l'emancipació.

Kant sosté que és necessària la llibertat de pensament per poder arribar a la majoria d'edat així com el fet de transmetre-la, és a dir, l’exitencia necessària d'una llibertat d'expressió i manté que la conquesta de les dues ha de ser progressiva i ordenada, no mitjançant una revolució.

Existeix per a Kant una dualitat en l'ús de la raó i diferència entre el seu ús privat que el defineix com l'ús que fa una persona en el càrrec dins d'una institució de l'Estat o l'ús públic de la raó que seria l'ús que fa algú motivada com entès davant el públic o la comunitat en general. Conceptes que queden clarament expressats en la seva frase "raoneu tot el que vulgueu i sobre el que vulgueu, però obeïu!".

Finalment Kant sosté que la Il · lustració no és una cosa adquirit definitivament, ha de ser reconstruït per cada individu ia cada generació. Per això no vivim en "una època il · lustrada", sinó en "una època d'il · lustració".

Comparació

La visió mecanicista del món natural de Newton va fomentar en Kant la creença en l'existència de lleis deterministes respecte del món natural i la consideració que l'home, en tant que pertany a aquest món, no és lliure (en la mesura que és un mer fenomen) i la seva teoria física el va portar a Kant a considerar que existeix el coneixement sintètic a priori ia intentar comprendre com és possible aquest excel · lent coneixement respecte del món físic

Kant va ser influenciat per les obres de Rousseau que li va mostrar l'existència d'un ordre diferent al físic, el valor de la moral i del món de l'esperit i la llibertat necessària en l'home per poder participar d'aquest món moral.

Activitat 53: La moral de Hume

En aquest fragment de text el filòsof David Hume, a partir de la seva teoria sobre la moral, identifica allò que fa actuar d’una determinada manera està guiat pel sentiment, a diferència dels racionalistes anteriors que defenien que s’actuava segons la regla per aquesta raó critica la metafísica. També defineix el concepte de vici i virtut.

La filosofia moral és un tema tractat a la "Investigació sobre els principis morals escrit" pel filòsof escocès, David Hume. Aquest fragment de text presenta la seva teoria sobre la moral, que té com a eix principal els sentiment. També aprofita per fer una crítica a teories anteriors que defenen que la raó es la que s’encarrega de determinar quines son les accions justes i les que no ho són, Hume afirma que la metafísica no es un mitjà apropiat per arribar a efectuar judicis morals, aquest es un punt transcendental que provocarà en Hume l’elaboració d’una nova concepció de la moral basada en els sentiments i allunyant-se d’aquestes teories filosòfiques anteriors, basades en la metafísica perquè segons Hume tots els arguments provinents de la raó  no es poden verificar. En aquest moment es fa evident el rebuig cap al racionalisme i alhora una defensa del escepticisme del autor. Seguidament l’autor exposa la seva idea de virtut, que la defineix com a qualitat o acció mental que provoca en la persona un sentiment de plaer o aprovació, mentre que en casos en que l’acció sigui immoral generarà en la persona un sentiment de vici. Amb tot això el filòsof conclou que la nostra ment no es la més adient per les ciències morals, i afirma que en d’aquest àmbit s’encarreguen els sentiments.


La moral de Hume al contrari que la dels  racionalistes, defensa una moral basada principalment en el sentiment i no pas en la raó. Per altra banda, el pensador empirista John Locke al igual que el filòsof en qüestió, fa referència exclusivament a la llei moral natural amb tot un seguit de drets i deures. També podem trobar similituds amb la moral plantejada per Mill, anomenada utilitarisme. Ambdós defenen un emotivisme moral, on els nostres sentiments guien les nostres actuacions i tots dos reconeixen l’existència en la naturalesa humana  de la capacitat de simpatia, més coneguda en els nostres dies com empatia. 

A continuació us deixo un slideshare amb tota la filosofia de Hume, molt resumida i de fàcil comprensió.

David Hume

View more PowerPoint from minervagigia

Activitat 52: Crítica al principi de causalitat

En el text “Crítica al principi de causalitat” Hume exposa la seva critica del principi de causalitat i la concepció que en té sobre aquesta. 

Hume fa un llarg anàlisi sobre el tema en qüestió i fa una forta critica a la idea sobre la causalitat que defensen el racionalistes. Critica la convicció que a una mateixa causa li segueixi necessariament un mateix efecte. El pensador molt coherentment argumenta que la relació entre causa-efecte no és una relació d’idees, perquè no es pot conèixer a priori, és a dir sense experiència. El únic que en es pot  ensenyar sobre el efecte que se li derivarà a una causa és l’experiència.  considera que no hi ha ni podem tenir cap certesa que d’un efecte se’n derivarà una mateixa causa i per això podem dir que no hi ha cap punt per a esperar que en el futur es derivin els mateixos efectes de les mateixes causes ja que l’hàbit i la successió d’aquests no ens aporta un coneixement cert, sinó només probable. A partir d’un fet A es poden determinar altres efectes possibles que no siguin B (el més probable) i no per això contradictoris. Hume concep al l’home com un animal de costums i associem causa i efecte segons la nostra experiència.

En aquest fragment de text i apareix una figura religiosa, extreta del Gènesis de la Bíblia, Adam, el primer home de la Terra i això implica que no havia pogut aprendre res de ningú. Per tant, segons Hume, aquest primer home no podria demostrar que de les mateixes causes en derivarien els mateixos efectes, ja que mancava d’experiència anterior, per tant no podia predir cap efecte ni establir relació entre causa i efecte.

En conclusió, la repetició dels mateixos efectes no significa que sigui estàtica, perquè com deia Heràclit d’Efes la naturalesa és dinàmica, és a dir, esta en continu moviment i per consegüent el que és avui pot no ser de la mateixa manera demà.

La seva teoria té similituds amb les de Locke el que probablement va influir-li per elaborar la seva teoria sobre la causalitat, ja que tots dos tenen una concepció semblant, ambdós afirmen que l’home és un animal de costums.

Activitat 51: Anàlisi de la causalitat

Aquest fragment de text de l’escocès empirista, David Hume, pertany al “Tractat de la naturalesa humana” i més concretament a l’extrat titulat  “l’Anàlisi de la causalitat”,on presenta la seva teoria sobre el coneixement dels fets que per a ell esta fonamentat en la relació necessària entre causa i efecte, una vegada coneguda la causa, la raó  pot deduir l'efecte que se li seguirà i viceversament, conegut l'efecte, la raó està en condicions de remuntar-se a la causa que el produeix.

Aquest pensament és explicat pel mateix filosof per mitjà d’ un exemple que facilita la comprensio de la seva teoria. El xoc entre les boles de billar, en les que podem observar el moviment de la primera bola (causa) i el seu impacte sobre la segona que al instant es posarà en moviment (efecte). És així com podem observar la successió entre el moviment de la primera bola i la segona, de l'únic que tenim impressió és de la idea de successió, amb això Hume  afirma que no hi ha una impressió que correspongui a la idea de "connexió necessària", això comporta que concloure que la idea d’una existència de connexi necessària entre la causa i l’efecte sigui totalment falsa. És per això que el seu principi de causalitat només te valor aplicar a l’experiència, als objectes que percebem a partir d’impressions però aquest valor es únicament aplicable al passat, ja que dels fenòmens futurs no en tenim cap impressió i no passa de ser una mera creença. En cap cas la raó podrà anar més enllà de l'experiència, el que el conduirà a la crítica dels conceptes metafísics (Déu, món, ànima) el coneixement estava basat en aquesta aplicació il·legítima del principi de causalitat.

Activitat 50: Impressions i idees

L’autor d’aquest fragment de text "investigació sobre l'enteniment humà" és l’escocès David Hume, amic de Rousseau i que participava activament en la política.  El pensador fonamenta tota la seva filosofia en la investigació sobre l’enteniment humà. Presenta la seva una distinció entre dos tipus de filosofia, la fàcil que considera que l’esser humà es un esser fet per a la acció, és una filosofia és una filosofia senzilla, clara i accessible, en canvi, la filosofia abstracta defensa que l’ésser esta fet per pensar, no per actuar. aprofita per criticar el mal us que es fa d’aquesta disciplina.

Seguidament el pensador es retracta explicant la filosofia abstracta i a continuació introdueix la seva teoria sobre el coneixement, en aquesta sorgeix un segona divisió entre les impressions i les idees. Les primeres són les percepcions més vives, és allò que es capta immediatament a traves dels sentits (quan escoltem, veiem, estimem, etc.). En canvi les idees són una relació  de reflex, les idees reflecteixen les impressions i les idees són conseqüència de les impressions, contràriament el filòsof Plató molts anys enrere va dir que les coses sensibles eren copies imperfectes de les idees, a més divergeixen en altre aspectes sobre el coneixement, mentre l’autor del text defensa una filosofia probable on no hi ha lloc per coneixement certs i indubtables, a diferencia de Plató que creia fermament en la l’existència d’un coneixement absolut paro que aquest no ens era accessible.

                                                       Documental sobre Hume (introducció)

Activitat 49: Sigues filòsof, però enmig de tota la teva filosofia continua sent un home

"Lliura't al teu passió per la ciència, però fes que la teva ciència sigui humana i que tingui una referència directa a l'acció ia la societat. Prohibeix el pensament abstracte i les investigacions profundes, sé filòsof, però per sobre de tota la teva filosofia,continua sent un home"

El filosofia empirista David Hume a través d'aquesta coneguda cita, transmet la idea que té sobre la numérica humana,definint l'home com un ésser racional, sociable i actiu.

a través de la raó dalt a la ciència però aquesta no el satisfà plenament, a causa de les limitacions de la seva ment, a causa d'aquestes limitacions no és possible en tots els casosassolir la veritat. Hume intenta trobar una línia mitja entre la metafísica il 'escepticisme

La naturalesa humana és mixta i existeix a l'home d'una manera equilibrada en què no predomina una sobre una altra. a la natura hi ha una part científica i filosofica. la segona és necessaria perpotenciar els capacitats de la primera. La part filosofica liproporciona una satisfacció encara que per aconseguir-la ésrequereix un gran esforç i aquesta s'ha d'estendre per tota lasocietat. 

Activitat 48: Carta a Meneceu

Treball en grup, comentari de la  Carta a Meneceu  d' Epicur.

Activitat 47: Comparar i Contrastar, Plató i Descartes

Tot i ser dos filòsofs separats per una gran distància en el temps hem pogut comprovar que Descartes filòsof posterior a Plató comparteix en moltes de les seves teories un gran nombre de similituds.

Tots dos són filòsofs que defensen que el coneixement és innat, aquesta teoria s’anamena  innatisme, mentre Descartes proposa dubtar de tot fins a obtenir la veritat i s'encarrega de fabricar un mètode en què unir totes les ciències per arribar al coneixement del bé , Plató pretén que l'ànima ascendeixi al món intel·ligible per tal d'adquirir el coneixement del bé. 

Descartes parteix del pensament (cogito) i amb això conclou que el pensament existeix independentment de si existeix el cos, per tant té la creença que existeix fora del cos, teoria que pot recordar en alguns aspectes a la de Plató, en la qual presenta que l'ànima és immortal mentre que el cos és inferior i mortal, conseqüentment es pot deduir que el coneixement al qual s'arriba a través de l'ànima existeix fora del cos.

Els dos defensen un evident dualisme, constituït per dues parts heterogènies, Plató i Descartes evoquen l'existència de dues realitats la material o cos i l'ànima que ens vincula amb el món de les idees, d'aquesta similitud sorgeix una important discrepancia, l'ànima de Plató és de naturalesa ideal i preexisteix a la seva unió amb el cos, mentre que per Descartes, l'ànima és l'equivalent al pensament (cogito), i no té existència separada del cos. 

Una altra diferència, podria ser que el déu de Plató més conegut com Demiürg, era l'encarregat d'ordenar a partir de models ideals el món material i no tenia la virtut de crear mentre que Descartes creia en un déu creador. 

Després d'haver realitzat aquesta detallada comparació podem concloure que els dos són filòsofs idealistes, ja que els dos atorguen el més alt grau de veracitat.

Ampliació de la activitat, aquí podeu veure la relació entre Descartes y Plató.

Trabajo Descartes

View more PowerPoint from tecnoalcazar

Activitat 46: L'exemple del tros de cera

Aquest fragment de text titulat “L’exemple de la cera”  pertany a les Meditacions metafísiques,II  i es un dels textos més coneguts del filòsof racionalista Descartes, escrit al s. XVI.

El tema central tractat en aquest fragment és la impossibilitat d’assolir un coneixement a partir únicament de la percepció sensible, sense sotmetre aquesta a una exhaustiva revisió a través de l’enteniment.

En aquesta meditació Descartes ens fa reflexionar sobre la aprehensió que fem els humans de les coses, a partir del exemple de la cera es pregunta quina certesa tenim dels cossos que toquem i veiem. La cera tot i ser sempre la mateixa, no sempre se’ns presenta de la mateixa manera, això pot induir-nos a pensar que no és la mateixa cera. Aquesta confusió es provocada perquè el nostre coneixement sobte a través de les sensacions.

Descartes afirma que el que podem conèixer amb distinció dels cossos no pot ser cap

informació procedent dels sentits, això implica que no podem conèixer a traves de les qualitats  perquè aquestes es troben en canvi constant, canvien de gust, color, olor, tacte, pes, etc.  

Descartes, per mitjà d’aquest exemple evoca la seva coneguda afirmació “penso, per tant existeixo”. El fet que estem percebent la cera, independentment d’ errar al entendre-la implica la nostra existència.

Aquesta teoria es pot comparar amb Sant Agustí, que es anterior a Descartes, el que probablement a rebut influencia del filòsof medieval, que té una afirmació força semblant a la del nostre filòsof en qüestió “m’erro, existeixo”.

També es pot comparar amb el filòsof clàssic Plató, el qual defensa les idees innates i és clarament racionalista com Descartes, ambdós afirmen que els sentits enganyen i ens inciten a conèixer a traves de la raó.

Descartes i el cogito

View more PowerPoint from Manel Villar (IES Guillem Catà)

Activitat 44: Comentari de text "Una altra formulació del cogito"

Aquest fragment correspon a l’obra  escripta per Descartes, Meditacions Metafisiques i més concretament a la segona meditació, on l'autor a través del seu dubte metòdic intenta arribar una veritat indubtable, a partir de la qual pugui sustentar-se el coneixement. Aquesta veritat podria assimilar-se als fonaments d'un edifici, on si aquests estan mal construïts fan que l'edifici caigui, per tant quelcom construït sobre fonaments (veritats) falsos no pot ser consistent (veritable).

Descartes comença dubtant del seu propi cos i de les coses del món que l'envolten, perquè tots dos són percebuts pels sentits i observem que els sentits ens enganyen de vegades pel que no són fiables.

És llavors, quan dubta de la possible existència d'un Déu totpoderós que posa en la nostra ment aquestes idees amb la intenció d'enganyar-nos, però de seguida desestima aquesta hipòtesi com no necessària per suposar que tot és fals “Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix”.

Però Descartes va més enllà qüestionant i deslligant definitivament la seva existència de l'existència d'un cos, de la percepció dels sentits, fins i tot del "geni enganyador" que per més que m'enganyi, no podrà mai aconseguir que jo no existeixi mentre jo segueixi pensant que sóc alguna cosa. De manera que, un cop sospesats tots els arguments, s'ha de concloure que sempre que dic 'jo sóc, jo existeixo" o el que concebo en la meva ment, necessàriament ha de ser veritat.

Segons Descartes res pot sostenir-se amb certesa, excepte que no hi ha res cert en el món. Però encara que el dubte és universal, no es tracta d'un dubte com la dels escèptics, per als que res pot conèixer amb certesa, sinó d'un dubte a la recerca d'una certesa absoluta. A diferència dels escèptics, Descartes no dubta per dubtar sinó perquè pensa que no hi ha altre camí per trobar la veritat. El dubte de Descartes és així un dubte radical, ja que és un dubte encaminat a desprendre i aïllar la primera veritat evident, la primera idea clara i distinta, la primera naturalesa simple: el cogito. 

Activitat 43: Distinció entre el somni i la vigília

El filòsof Descartes expressa un dels seus dubtes sobre la realitat,  els sentits ens enganyen i allò que sembla real, en realitat no ho és. Per altra banda els somnis s’assemblen a la realitat conseqüentment quan estem somiant tenim el dubte de si allò és real i quan estem al món real tenim al dubte de si allò és un somni.

  

Aquest fragment de text pertany a la I Meditacions metafísiques, que es una de les obres més importants del filòsof René Descartes. Com he comentat amb anterioritat en aquest text ens mostra un del seus dubtes, aquest primer dubte fa referència als sentits. Ens explica que els sentits ens enganyen constantment ja que algunes vegades ens presentaven l’evidencia d’unes coses i d’altres no  ho fa, per aquesta raó diu que tothom que utilitza la prudència, és a dir, la raó es regirà a aquest. Amb aquesta afirmació podem observar que es tracta d’un filòsof racionalista.

Seguidament Descartes exemplifica la seva teoria per fer-la més comprensiva, en aquest exemple apareix ell, i els seus sentits li mostren que es  amb una bata i vora del foc, igual que ara a mi em mostren els meus sentits que estic jo estic escrivint aquestes paraules comentant el seu fragment de text.

Aparentment tot el que em mostren els sentit es veritat, però hem de saber que no ens podem fiar dels sentits, perquè els sentits ens enganyen. En moltes ocasions quan estem dormint, somiem i no tenim la certesa de saber si es tracta de la realitat, ja que se’ns presenta de manera clara. Tot això porta a Descartes a dubtar sobre la realitat.

Descartes finalitza el seu argument afirmant “la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo” amb això el que esta volen transmetre és que el que sent es aparentment real i li fa pensar que en aquell moment esta somiant quan en realitat això no és la realitat.

Després d’haver realitzat el comentari, és fàcil observar que Descartes es clarament racionalista, perquè defensa la raó com a eix principal per arribar al coneixement de la realitat. A diferencia de Hume, que es un filòsof empirista.

 Aquest filòsof compartia amb els escèptics la visió de la realitat,  defensaven  que no ens podem en refiar de res perquè coneixem a través de la sensació i conseqüentment  tot el que percebem a la raó esta basat en meres aparences.

També es pot trobar una clara similitud entre el gran filòsof Plató i el propi Descartes, ambdós racionalistes, defensors de que les coses canvien constantment i que res no romana, encara que Plató posiciona el canvi en el mon sensible mentre que Descartes no fa separació entre els diferents mons. 

Activitat 42: Sant Anselm i Sant Tomàs

Em sembla interessant que St Tomas tractés de racionalitzar les seves creences, però és més productiu demostrar que, efectivament, és impossible demostrar l'existència o no-existència de déu.

Només vull recalcar dues coses per les quals Tomàs d'Aquino em sembla que va revolucionar la teologia: La primera és l'intent de demostrar l'existència de déu. La segona és l'intent de demostrar l'existència de déu a través d'algun sistema racional (la lògica). Segons aquest filòsof la raó precedeix a la fe i la filosofia a la Teologia. No obstant això en l'argument ontològic de Sant Anselm, segons el qual, podem conèixer que Déu esta en l'interior de la nostra consciència.

Sant Tomàs entén que la proposició Déu existeix, és evident en si mateixa ja que en Déu no hi ha distinció entre l'essència i l'existència, sinó que ell mateix és l'existència plena i total, però no per nosaltres, els éssers humans. També expressa que l'existència de Déu sorgeix del mateix concepte de Déu com Ser perfectíssim. Això, és impossible: és contradictori si es creu que en el concepte de Déu és ja implícita la seva existència, perquè en aquest cas no es tracta ja del simple concepte, i és impossible si no se la creu implícita, perquè en aquest cas l'existència s'haurà d'afegir al concepte, és a dir, per mitjà de l'experiència, mentre que Déu està més enllà de tota experiència possible.

El filòsof també parla més que de demostració en sentit estricte o matemàtic, de cinc Vies o camins que condueixen a l'afirmació de l'existència de Déu.

Aquestes Vies, tenen totes elles l'estructura comuna de la causalitat, tot efecte té la seva causa, i és impossible afirmar una cadena infinita de causes, per tant s'arriba a la conclusió de l'existència d'una primera causa incausada, a la qual anomena Déu .

Les cinc vies són: primera o del moviment (tot té una causa, que de ser mòbil té una altra causa i així fins arribar al motor immòbil); segona o de l'eficiència (tot és producte d'una causa eficient última que és Déu creador) , tercera o de la contingència (tot és contingent-potència-i ha d'haver un acte necessari que l'hagi produït); quarta o dels graus de perfecció (cada cosa és més o menys perfecta respecte d'un model, i ha d'haver un últim model de perfecció), i cinquena o de la finalitat o prova teològica (tot té una finalitat i un ordre, i ha d'haver una finalitat última).

Personalment no estic d'acord amb cap perquè em sembla absurd intentar demostrar l'indemostrable i crec que com va dir Carl Sagan "No pots convèncer a un creient de res perquè les seves creences no estan basades en evidència, estan basades en una arrelada necessitat de creure".

Aquí us deixo un Slideshare que m'ha semblat força interesant i que contè més informació sobre el tema.

View more PowerPoint from minervagigia

Activitat 41: La irresoluble qüestió del mal

Aquests fragments de text del filòsof Sant Agustí pertanyen a la seva obra més coneguda, titulada Confessions ( obra autobiogràfica) escrita en el segle V aC que tracta el problema del mal.

Al  principi el filosof presenta la seva  concepció del mal com una substancia corpòria, ja que confessa que li és impossible imaginar un esperit únicament com un cos subtil que s'expandeix d'alguna manera en l'espai. El mal era descrit com una massa sòlida, negra i deforme. Els maniqueus  que creien en dos principis únics el bé i el mal, anomenaven a aquest darrer “terra” o “subtil” i la concebien com una mena de esperit maligne que es trobava a la terra, idea en la que discrepava aquest filòsof.

Sant Agustí creia que un Déu bo no podia ser el creador d’una naturalesa dolenta, per aquesta raó ell sostenia que eren dos masses antagòniques , ambdues infinites però la dolenta més petita que la bona. Una altre idea que esmenta es que Déu era finit  i es trobava en un sol punt i evoca que la massa del mal era oposada a ell, el filòsof afirma d’alguna manera que ell preferia pensar que Déu no era el creador del mal, que pensar que el mal provenia d’aquest.

Llavors d’aquesta afirmació li sorgeixen qüestió sobre l’origen del mal, si no prové de Déu, fa pensar que potser la matèria amb que va crear el món era dolenta, o en donar-li forma potser va deixar alguna cosa o es va oblidar de convertir-la en bé , o no tenia suficient poder per transformar-la i canviar-la perquè deixes de ser dolenta, això finalitza qüestionant la omnipotència de Déu.