Aristòtil (T. de les causes)

Aqueste vídeo explica molt gràficament la teoria de les causes d 'Aristòtil.

Activitat 40. Una altra formulació de l'hilemorfisme

9. Una altra formulació de l'hilemorfisme: Metafísica, Ζ (llibre VII), 1028b30-

1029a5.

"La substància es pren en diversos sentits principals: en efecte, hom pensa que

la substància de cada ésser pot ser l'universal, o el gènere, o també el

subjecte. El subjecte és allò del qual s'afirma tota la resta, sense ser ell atribut

de res. Per aquesta raó, ha de ser això el primer que convé examinar, perquè,

segons sembla, és (...) el primer subjecte el que constitueix la substància. En

un sentit, hom diu que aquest primer subjecte és la matèria; en un altre, que

consisteix en la forma, i en un tercer sentit, que és el compost de la matèria i la

forma. Entenem per matèria, per exemple, el bronze; per forma, la configuració

que revesteix; i pel compost d'ambdós, l'estàtua, el tot concret."

Aquest fragment de text pertany al llibre "Metafísica", on Aristòtil presenta la seva teoria sobre la metafísica o filosofia primera, una filosofia que estudia el éssers com a ésser. Aristòtil reconeixia que "l'ésser és diu en molts sentits i distingia entre l'ésser en si i l'ésser en un altre. L'ésser en si hi denomina substància i constitueix el subjecte i l'ésser l'altre el defineix com un accident. La forma fonamental de l'ésser és la substància."

Cada substància que existeix és un compost de dos principis, la matèria (amorfa i inerta) i la forma (essència). La forma representa el mateix que la idea en Plató, allò que una cosa és en si mateixa, és a dir, l'essència i que Aristòtil l'anomena substància, però aquesta darrera, contrari a Plató s'expressa que les idees (formes) són part constitutiva dels éssers, i no poden existir separades de la matèria. La matèria és el substrat gràcies al qual pot arribar a ser a l'acte una cosa determinada i assolir la seva essència.

Finalment ens posa un exemple per a una millor comprensió d'una  estàtua de bronze, on el bronze constituiria la matèria, la forma el que la fa ser "el que és" i no una altra cosa i la va unir de ambdues el que concretament és l 'estàtua.

Activitat 39. La temprança a la ciutat

Aquest fragment de text pertany a “La República”, l’obra  més coneguda i influent de Plató, i presenta la relació entre les diferents parts que componen l’anima i les virtuts corresponents a aquestes.

Plató presenta la idea que l’anima esta dividida en tres parts: la part racional, la part irascible i la part concuscible i cadascuna d’aquestes està relacionada amb una virtut a través de la qual podem assolir la felicitat. L’escrit esta protagonitzat per Sòcrates presenta la temprança a la ciutat, en aquest Estat perfecte creat per Plató. Una ciutat bona serà,  prudent, valerosa, temperada i justa. La ciutat és prudent per la prudència dels guardians. És valerosa pel valor dels guerrers, valor que consisteix a mantenir en tota circumstància l'opinió recta sobre les coses que s'han de témer i les que no. La temprança consisteix en ser amos de nosaltres mateixos i és la concordança o harmonia entre la prudència i el valor, el que és superior i el que és inferior per naturalesa. La temprança s'estén per la ciutat sencera, sent la virtut principal de tots els ciutadans.

Activitat 38. Les parts de l'ànima i les virtuts

Aquest tres fragments de text  pertanyen a  La República de Plató  on introdueix l’eix temàtic del  llibre, la Justícia com a concepte indispensable en el estat perfecte.

Plató defendrà una noció de la justícia  humana on cadascú haurà de fer allò que li pertoca. La part racional, la part irascible i la part concupiscible està relacionades respectivament amb les següents virtuts prudència, valentia i temprança. El que provoca l’equilibri entre les tres, és la justícia, gracies a la qual s’assoleix la perfecte harmonia.

Plató va reflexa en el mite del carro alat que s'ha exposat anteriorment i relata com un jinet que porta cavalls: un de blanc, bo i bell que simbolitza el valor deixant-se guiar fàcilment, i un  negre, dolent i lleig que simbolitzen el desig i la passió sensible incontrolades. El cavall desbocat tendeix al món sensible que el jinet ha de controlar, aquest representa la part racional. El cavall blanc es correspon amb la part irascible i el negre amb la concupiscible.

Del qual podem concloure que hem de ser amos de nosaltres mateixos i controlar les dues parts perquè en el moment en que domini la part concuscible estarem esclavitzats.

Plató estableix una societat estratificada on cadascuna de les parts que la componen ha de fer allò que li pertoca. La part racional governa l’anima i l’estat està governat per la raó i el filòsof. És pot trobar certa relació amb la teoria de Sòcrates en la que saviesa i virtut s’identifiquen, el que coneix el bé actuarà bé. També defensa que els treballadors no són aptes per governar, ja que es deixen portar pel bé individual i no el comú.

Activitat 37. Comentari llibre V de La República

Aquest fragment de text titulat “El coneixement racional”  pertany a una de les primeres  obres filosòfiques de l’Antiga Grècia. Plató presenta un diàleg entre Sòcrates i Cràtil mitjançant el qual expressa la seva idea sobre l’exitència i el coneixement.

El text comença raonant la impossibilitat de l’existència del coneixement, es a dir que sosté que el coneixement es troba en un canvi perpetu i per tant no es posbile assolir l’essencia del coneixement en si, a causa de que constantment canvia de formes, aquestes paraules recorden a la teoria d’ Heràclit, qui defensava que tot flueix i res no romana, perquè  la raó universal (lógos) actua com a mesura reguladora dels canvis. Únicament les idees que son eternes i immutables, i ens permeten arribar a l’essencia de les coses.

Activitat 36. Ciència (episteme) i opinió (doxa) (Plató, República [f.11])

Aquest fragment de text  que pertany al llibre V de la República, una de les obres més importants i reconegudes del filòsof greg Plató, que va ser alumne de Sòcrates.  Presenta un diàleg, protagonitzat per Glaucó i Plató. El primer interlocutor, pregunta a Plató qui son els filòsofs, i ell, li defineix filòsof com les persones ansioses per assolir la veritat i que admiren amb goig les figures boniques de la realitat, però alhora son incapaces a través del pensament de veure i acollir la bellesa en si mateixa de les coses naturals. Són els que anomena que viuen desperts en contraposició amb la resta d’éssers humans que viuen en el món de les aparences adormits i no tampoc mostren cap pretensió de deixar-se guiar pels savis coneixedors de les idees. 

Aquest escrit recorda a la teoria establerta per Parmènides, que presenta a la Via de la veritat, dividida en l’opinió (simples aparences) i en la veritat (idees en si). I amb Heràclit també es poden trobar algunes similituds com per exemple, que el món sensible (opinió) canvia, mentre que el intel·lible, equivalent al logos es immutable (ciència).

Activitat 35. Demiürg com a causa ordenadora del món

Segons la teoria de Plató, exposat en el Timeu, el Demiürg és l'entitat que sense ser necessàriament creadora és impulsora de l'ordre de l'univers. Plató ens explica que tot el que neix ho fa per una causa. D'altra banda afirma que el demiürg (artesa) és compadeix de la matèria i copia les idees d'un model, obtenint amb això uns objectes bells que conformen la nostra realitat. D'aquest manera explicava la separació entre el món de les idees que són perfectes i el món material que es el que ha nascut per si sol sent imperfecte  i no es considera bell. Finalment afirma que aquests mon és la cosa més bella que ha nascut i d'aquest manera conclou que per l'ho tant aquestes mon ha de ser la imatge d'altre món que a pres com a model.

Activitat 34. Comentari fragment del Mite de la Caverna (frag. 9 i 10)

Aquests dos fragments escrits per Plató pertanyen al conegut mite de la caverna inclosos dintre del llibre de la República VII on és reflexiona sobre com es troba l'ésser humà enfront del coneixement. A partir d'aquesta reflexió Plató arriba a la conclusió de l'existència de dos mons, el sensible al qual s'arriba al seu coneixement a través dels sentits i el món intel·ligible que coneixem a través de la raó.
En el mite de la caverna, Sòcrates apareix com el protagonista que narra el relat metafòric a Glaucó i en què finalment s'entaula entre els dos un diàleg per donar explicació d’aquest, que transcorreria de la següent manera:

En principi es narra l'existència d'uns homes que des del seu naixement es troben lligats de cames i coll, a l'interior d'una fosca caverna. Presoners no sols de les ombres obscures pròpies dels habitacles subterranis, sinó també del seu camp de visió, de manera que han de mirar sempre endavant a causa de les lligams sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina  la reben d'un foc encès darrera d'ells.

Ens diu que imaginem entre el foc i els presoners un camí elevat al llarg del qual s'ha construït un mur, per aquest camí passen uns homes que porten tota mena d'objectes o figures que els sobrepassen, uns amb forma humana i un altre amb forma d'animal; aquests que transporten objectes, de vegades parlen. Els captius no han vist res més que les ombres projectades pel foc al fons de la caverna i arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó objectes reals, la mateixa realitat.

L'interlocutor de Sòcrates, Glaucó, afirma que està absolutament convençut que els encadenats no poden considerar altra cosa vertadera que les ombres dels objectes. Seguidament, Sòcrates es pregunta què passaria si un d'aquests captius fos alliberat i sortís al món exterior. Doncs, tindria greus dificultats a adaptar-se a la llum enlluernadora del sol; d'entrada, per no quedar encegat, cercaria les ombres i les coses reflectides a l'aigua, més endavant i de manera gradual s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i, finalment, descobriria tota la bellesa del cosmos.
I si el presoner alliberat, tornés a l'obscura caverna per comunicar el seu descobriment, li creurien? No, sinó que es riurien d'ell, dient que l'ascensió l'ha pertorbat. Fins i tot, afirma Sòcrates, que si intentés deslligar-los i fer-los pujar per la costeruda ascensió cap a l'entrada de la caverna, si poguessin el matarien amb les seves pròpies mans.


Després del relat és el mateix Plató que posa en boca de Sòcrates que el mite representa una imatge de la situació humana i ens desvetlla la correspondència de la simbologia del mite amb el món.

«—Esta imagen, pues, querido Glaucón, es aplicable exacta­mente a la condición humana, equiparando, por un lado, el mundo visible con el habitácu­lo de la prisión y, por el otro, la luz de aquel fuego con el po­der del Sol. Y si estableces que la subida y la visión de las cosas de arriba son la ascen­sión del alma hacia la región inteligible, no quedarás priva­do de conocer cuál es mi es­peranza, ya que deseas que hable. Dios sabe si me encuentro en lo cierto, pero a mí las cosas me parecen de esta manera: en la región del co­nocimiento, la idea del bien es la última y la más difícil de ver; pero, una vez es vista, se com­prende que es la causa de to­das las cosas rectas y bellas: en la región de lo visible en­gendra la luz y el astro que la posee, y, en la región de lo in­teligible, es la soberana úni­ca que produce la verdad y el entendimiento; y es necesario que la contemple aquel que se disponga a actuar sensata­mente tanto en la vida privada como en la pública.»

En definitiva els presoners lligats representen els éssers humans en estat d'ignorància, les ombres projectades, són les aparences, el que creiem que són, el món sensible, el que està fora de la caverna, la llum (el sol) és el coneixement veritable. El presoner alliberat representa el filòsof, el savi, el que haurà guiar els homes ignorants cap al coneixement veritable a través de la raó.

Activitat 33. Comentari Gòrgias de Leontinos

Aquest fragment de text pertany al llibre “Contra els matemàtics” del Sext empíric i ha estat escrit pel presocràtic, Gorgies de Leontinos. En aquest escrit deixa constància del gran poder que té la retòrica per persuadir de quelcom que realment es contradictòria.

Aquest text ens introdueix a una teoria totalment oposada a la de Parmènides, ja que ens presenta una concepció  d’una  realitat inexistent, no creu ni en l’esser ni en el no- esser, tots dos no poden existir a la mateixa vegada, i es troba amb la problemàtica que no pot afirmar una cosa que no es perquè en el moment que es pensada deixa de no esser.

A continuació raona de la següent manera que si quelcom existeix ha de ser etern, en aquest cas hauria de infinit, aquí ens trobem que de sobte parla de conceptes que no tenen cap relació entre elles que una no deriva de l’altre, perquè el terme infinit el relacionem amb espai, es un exemple on queda clar la importància que pren la retòrica en els presocràtics i si ho es no el podem trobar a cap lloc perquè ho abasta tot, i per tant tampoc pot estar contingut en si mateix perquè això suposaria que hi ha un espai seccionat de la matèria. Per tant si aquest ésser es etern i infinit no es troba a cap lloc i ell conclou que seria lògic afirmar que no existeix. Si no es etern ha de tenir un principi de esser, per tant haver  nascut o  estat creat, però per començar a ser, abans hauria de no ser, cosa que afirma com impossible perquè “el que no és, no és” ( el que no existeix no pot engendrar i passar a ser)

Activitat 32. Un paisatge de paraules

- La natura: es defineix com allà depenent de la voluntat humana i que es mou per les seves pròpia lleis i el seu propi ritme

- Llei “nómos”: La llei és el contrari de la naturalesa, depèn de les opinions i de les convencions humanes i es constitueix en la manera humana de buscar el equilibri i la harmonia.

- La tècnica és l’art de modificar o produir quelcom real. L’home utilitza la seva invenció i les seves habilitats per construir essers que compensen les limitacions dels homes i cobreixen determinades necessitats dels humans.

- Ciutat “polis”: La ciutat constitueix una forma de realitat concebut no tan sols com un espai concret sinó també es tracta, on es produeixen les relacions del essers humans.


- Llenguatge, raó, pensament: La comunicació adquireix una gran importància i s’introdueix una nova realitat, el logos, que es defineix com una realitat inaprehensible. El logos en si mateix es un esser ideal i es troba en la nostra consciencia personal. Els sofistes descobreixen que la vida humana es desenvolupa a traves de la paraula. És presenta una dualitat entre el fer i el dir que requereix fer harmonitzada en una personalitat el que ens condueix a altre important tema dels sofistes l’educació.


- Educació: És presenta com la ruptura entre el fer i el dir, els sofistes plantegen l’educació analitzant els continguts que transmet la tradició. L’educació és, doncs, una qüestió de llenguatge i és a través de la comunicació entre els éssers humans com el llenguatge incideix en la ment i en el centre mateix de la individualitat.


- Veritat “alétheia”: Aquest terme queda lligada amb la demostració, ja que la veritat ha de ser provada i argumentada. És una tasca pròpia dels humans i compromesa amb aquesta ambigüitat des de la qual se’ns presenta l’existència.

Activitat 31. Comparació Empèdocles i Anaxàgores

  

Empèdocles	Anaxàgores
L’esfera conté en si mateixa 4 elements ( aire,foc, aigua, terra) i tot el que existeix no es sinó resultat de mesclar i separar aquests elements. Creu en la eternitat de les coses, però que a causa de la mescla d’aquest elements, donen lloc a canvis. El motor que mou els canvis es l’amor i l’odi	Els essers es componen per unes llavors (homeomeries). Tots formats per la mateixa composició, però allò que constitueix un ser determinat són les homeomeries que predominen en ell. També defensa l’eternitat, que les coses no tenen principi ni fi, sinó que a partir del que hi ha s’originen combinacions i separacions. El motor que provoca els canvis es el nous o intel·lecte.

Si estudiem aquest quadre comparatiu podrem concloure que teories d'Empedocles i Anaxagores moltes coses en comú, ambdues sostenen que l'ésser esta format per elements encara que difereixen en la seva composició (aigua, terra, foc i aire/homeries).

En el cas d'Empedocles els éssers és diferencien qualitativament i en el de Anaxagores quantitativament.
També varia el motor que dóna lloc a la formació dels éssers.

Activitat 30. Comentari Parmènides (frag.7)

En aqueste text és presenta la teoria de "l'ésser és, i el no-ésser no és", una idea força coherent. L'ésser el  defineix com un, immutable, immòbil, indivisible i intemporal. Parmènides arriba a aquesta definició de l'ésser per mitjà de raonaments lògics. En la frase "I tot se'ns mostra que ha estat unió inengendrat i que no és moridor" vol dir que del no res no en pot sortir res i per tant tampoc pot desaparèixer perque si és, no pot deixa de ser, pertant considera que l 'esser és eterna i no hi ha cabuda pel qüestionament d'un naixement i això va suposar que l'ésser com a tot sempre  romandrà i sempre romandrà, i les coses eternes no experimenten canvis perque són intemporals, i com he mencionat abans l'ésser és el tot per tant no hi ha res que no abasti ell.

Parmènides conclou que cal diferenciar clarament entre l'existència l'ésser i no l'ésser per poder assolir la veritat i adduïa que només a través del pensament es pot arribar a la mateixa.

Activitat 29. Comentari Heràclit

Aquests fragments de text pertanyen a un llibre escrit pel historiador de filosofía alemany,  Hermann Alexander Diels, on exposa les idees que va divulgar el filòsof Heràclit d’Efes al voltant del segle V a.C. Contràriament a altres filòsofs presocràtics que l'havien precedit, no defensava que la natura estava formada d'una primera substància immutable, però si eterna.


Els essers humans  encara sabent de la existència d’aquesta raó universal  i  que tot succeeix d’acord amb aquesta, sent la causa de tot el que ens envolta, en  canvi la majoria de nosaltres la obviem i portem una vida supèrflua i inautèntica. Heràclit afirma que totes les coses formen part d’una mateixa natura i aquesta esta en continu canvi provocat per la lluita de contraris.

Activitat 28. Comentari text Anaximandre (pàg. 11)

Anaximandre com a deixeble i company de Tales, sent uns catorze anys més jove que ell. Es va ocupar, com Tales, de qüestions pràctiques relacionades amb la ciència i se li atribueix l'elaboració d'un mapa de la mar Negra. Igual que altres filòsofs grecs va participar activament en la vida política de la seva ciutat, i se li atribueix la direcció d'una expedició colonitzadora. Respecte a la seva activitat filosòfica se li atribueix la composició d'una obra en prosa, "Sobre la naturalesa", en la qual exposa les seves teories.

"D'allà d'on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injusiticia, segons l'ordre del temps" (Simplicio, Física 24,17)

Aquest fragment pertany al llibre “Física d’ Aristòtil” de Simplici i fa referència a un dels escrits d’Anaximandre. És tracta d’un dels textos més rellevants dins de la història de la filosofia i ha suscitat un gran interès i diverses interpretacions entre filòsofs contemporanis, perquè aporta una interpretació més racional de la relació de l’home amb l’univers que l’envolta.

Anaximandre sosté que l’home viu en un desordre provocat per ell mateix, a causa de les injustícies que pateixen i que causen. Per a ell existeix un ordre en el procés de la realitat basat en l’imperi d’una justícia que ha d’equilibrar tot el desordre, abans esmentat.

Mapa Grècia (Filosofia)

Entre el 600 i el 200 a.C, la filosofia grega va constituir el fonament de tota l'especulació filosòfica en el món occidental. Les hipòtesis intuïtives dels antics grecs van presagiar diverses teories de la ciència moderna, fins i tot moltes de les idees morals elaborades pels filòsofs grecs que han estat incorporades a la doctrina moral cristiana. Les idees polítiques desenvolupades pels pensadors grecs han influenciat a molts líders polítics al llarg de la història.

-Les ciutats més importants (per a la filosofia) són Milet, Efes, Clarzòmenes i Halicarnàs = Símbol de llibertat i d’intercanvi d’idees.

-Gràcies a l’alfabet fenici van poder deixar escrit els seus pensaments.

-Filòsofs més importants d'aquesta época: Tales de Milet, Heràclit, Pitàgores de Samos, Parmènides d’Elea, Zenó d’Elea, Melissos de Samos, Empèdocles, etc.

Comencem un nou curs!

2n BATX

Activitat 27: Dilemes morals (exercici del llibre-pàg 206)

Dilema 1
-Què ha de fer la mare d’en Lluís: firmar el justificant o no?

NO, perquè estaria mentint i implicaria de cara al fill que mentir esta bé en alguns casos el que suposaria que el fill en alguna situació veiés justificada la mentida per la fi (en aquest cas aprovar), però la finalitat és subjectiva i es podria donar el cas que en una altra ocasió el fill plantegés faltar a classe per alguna cosa que a la mare no li semblés bé però al fill si i li resultaria difícil la seva justificació.
Els pares estan obligats a proporcionar als fills tant una formació moral com cultural i ambdues han d'estar en el mateix nivell. S'ha d'educar els fills per assumir les seves responsabilitats perquè es puguin desenvolupar com a persones i que en un futur puguin ser més feliços i tenir menys frustracions.

-És correcte mentir per protegir a algú ?

NO, la pregunta queda contestat en la resposta de la pregunta anterior. La mentida quedaria supeditada a un fi subjectiu.

-Què és abans: protegir un fill perquè no pateixi o que un fill no cometi una injustícia encara que pateixi ? 

Que no cometi una injustícia encara que pateixi, perquè el que en un principi pot semblar més adequat en el moment en un futur pot fer que pateixi més. A més suposa que estaría educant al seu fill en valors morals tal com és el cas de la justícia.

-El fi “aprovar” justifica tots els mitjans ?

NO, perquè el fet que la fi sigui correcte no implica que l'acció que es porta a terme ho sigui

-La intenció de la mare d’en Lluís és bona ?

Si, però s'equivoca en la manera de fer-ho. Una frase popular diu que els fills no vénen amb un manual o llibre d'instruccions sota el braç quan neixen.

-Podem tenir bones intencions i que les conseqüències d’allò que fem siguin perjudicials ? I a la inversa ?

Si i aquest és un cas clar, la intenció de la mare és bona però finalment ofereix en una situació que no ho és.
No perquè la fi no justifica els mitjans.

 -Quines conseqüències pot tenir per a la personalitat d’en Lluís adquirir aquest costum ?

Jo crec que l’influira a l'hora de prendre decisions, organitzar el seu treball i en definitiva en el seu grau de responsabilitat de cara al futur.

-És comparable la conducta d’en Lluís a “copiar en els exàmens” ? Què és millor aprovar amb trampes o suspendre amb trampes ?

La fi és clar aprovar, però el mitjà utilitzat en ambdós casos no sembla que sigui el correcte en un és la mentida i en l'altre copiar. Esta malament ja que de qualsevol manera es correspondria amb una injustícia respecte als altres que han realitzat el seu treball de manera correcta, acudint a classe i estudiant.

-Si tots els alumnes fessin com en Lluís, què passaria ? 

Que no aniria ningú a classe, la qual cosa representaria una manca de responsabilitat i una cosa poc just per al professor. Què pensaríem nosaltres si el professor no es presenta el dia d'abans per resoldre dubtes de l'examen del dia posterior?

Dilema 2
-Què ha de fer l’Alfons ? Per què ?

Continuar en el treball, encara que hauria de continuar buscant una feina que li permetés estar bé amb si mateix i que no obligui a passar privacions la seva família.

-L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar actual de la seva família pel benestar futur de la humanitat ? Per què ?

No, perquè segurament hi haurà un altre que realitzi el seu treball i sacrificaria el benestar de la seva família per a res.

-Tenim obligacions amb les generacions futures ?

Si, cada vegada som més conscients del món que deixarem a les generacions futures tant de manera individual i com col.lectiva, per això els governs dicten normes reguladores.

-Pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència ? Per què ?

No, perquè no es pot abocar a un poble cap a la fam. L'ideal seria trobar un equilibri entre l'explotació del medi i la subsistència de les persones. Actualment han sorgit algunes associacions ecologistes que intenten intervenir en consciència dels governs per que les seves decisions vagin lligades a aconseguir aquest equilibri.

-Com es pot resoldre el conflicte entre els drets dels pobles a explotar la seva riquesa natural per subsistir i el dret de la humanitat a mantenir els “pulmons” de la terra ?

La resposta esta explicada en preguntes anteriors. Es tractaria fonamentalment d'establir (regular) un equilibri entre necessitats reals que evitin la sobreexplotació innecessària del medi.

-De qui són responsabilitat els problemes mediambientals ? Dels governs ? Dels individus ? Per què ?

De tots. Dels governs com a responsables del benestar de les persones que governen i de manera individual en "pro" del bé comú.

-Què hi diria un utilitarista ?

Que deixés la feina, perquè suposaria un bé més gran per a una major nombre de persones.

Activitat 26: Comentari de text "La llibertat interior, font de felicitat."

Informació Epictet.

Epictet va ser un filòsof grec. Va néixer l'any 55 a Hieràpolis de Frígia (actualment Pamukkale, al sud-oest de Turquia). Va arribar, encara nen, a Roma com esclau del llibert Epafrodit, que també fou esclau de l'emperador Neró. Epafrodit va ser el responsable que Epictet estudiés amb el filòsof estoic Musoni Rufus. Epictet va ser manumès als voltants de l'any 93.

Fou exiliat per l'emperador Domicià amb la resta de filòsofs que residien a Roma. al nord-est de Grècia, on va fundar la seva escola. En ella es van formar nombrosos patricis romans, com Flavi Arrià, respectat historiador sota Adrià, que va conservar el text de les ensenyances del seu mestre. La fama d'Epictet va ser gran i segons Orígens, va tenir en vida més respecte del que havia gaudit Plató.
Epictet, l'influent filòsof estoic, va néixer esclau cap a l'any 55 dC en Hieràpolis, Frígia, a l'extrem oriental de l'Imperi Romà. Els seus ensenyaments, un cop alliberades dels seus antics atavíos culturals, tenen una misteriosa i absoluta vigència. En alguns moments la seva filosofia s'assembla al millor de la psicologia contemporània. Una cosa com la Pregària de la Serenitat, que compendia el moviment de la recuperació: "Concediu la serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, el valor per canviar les que sí que puc i la saviesa per establir aquesta diferència"

La llibertat interior, font de la felicitat
Aquest fragment de text titulat La llibertat interior, font de la felicitat, pertany a l’obra titulada Manual (Enquiridió) i va se escrit pel gran filòsof estoic Epítet.
El text esta distribuït en dues parts diferenciats  per dos paràgrafs. En la primera part comenta que la felicitat es troba en les coses que està en el nostre domini (opinió, aversió, elecció..) es a dir, les que no ens poden prohibir.
Les persones que relacionen la seva felicitat amb les accions que no son nostres, es a dir, les que ens poden  impedir  (la riquesa, consideracions, càrrecs…)  poden acabar frustrades. I si estes en lo cert, que consideres teu el que ho es tindràs una vida més feliç.

Activitat 25: Comparació entre Epicur i Aristòtil

Epicur (Samos, 341 aC- Atenes 270 aC)

Va ser un filòsof grec. És una de les figures més singulars i polèmiques de la filosofia hel·lenística.

Epicur remarca la importància del cos com a fonament de l'existència i afirma que la felicitat de l'ésser humà consisteix en el plaer. Aquest plaer es basa en l'evitació del dolor (tan corporals com espirituals) mitjançant l'automoderació dels desigs.

Epicur diu que per arribar a obtenir els máxims plaers s'ha de trobar: La tranquil·litat d'esperit, una vegada satisfetes totes les necessitats i s'ha d'aconseguir l'absència de preocupacions i de sofriments.

 

Aristòtil (Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC)

Va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, és a dir, quelcom fruit de més que mer raonament, sinó de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la felicitat (eudaimonia), el més gran bé. La felicitat no pot ser trobada sinó que actuant segons la naturalesa del propi home, de la naturalesa que el defineix, actuant segons l'intel·lecte, que busca la raó. Això ens porta a pensar que una forma de ser feliços és actuar sempre amb un terme mig. Un terme entre l'excés i el defecte. Aristòtil desenvolupa la seva posició ètica en tres obres: Ètica a Nicòmac (anomenada així també Ètica Nicomaquea), Ètica a Eudemi (o bé Eudèmia) i la Magna Moralia o Gran Ètica.

Activitat 24: Definicions T-9

Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulta difícil de modificar.
Virtut: hàbits de comportament que ens predisposen a obrar bé.
Amoral: que actua automàticament i, per tant, no és amo dels seus actes ni n’és responsable. Consciència moral: capacitat de captar els principis pels quals distingim entre allò que és moralment bo i dolent.
Responsabilitat: capacitat d’éssers lliures i conscients d’optar i tenir el coneixement moral necessari per ser amo dels seus actes.
Llibertat externa: manca de coacció externa.
Lliure albir: capacitat de triar entre diferents accions.
Condicionament: Influència que rebem però que no ens impedeix ser lliures.
Destí: sèrie d'esdeveniments del futur que no es poden alterar, que estan ja fixats per endavant per forces que escapen al control humà i que per tant la conducta no és lliure sinó predestinada.
Estoïcisme: posició filosòfica que manté que el futur està escrit, i tot el que passa ha de passar, per tant no ens hem de deixar emportar per l’exterior, hem de ser impertorbables.
Principi de causalitat: Origen del determinisme físic. Tot efecte té una causa i tota causa té un efecte.
Determinisme genètic: Per part dels corrents sociobiològics que veuen en la dotació genètica de cadascun de nosaltres les causes de totes les nostres actuacions.
Consciència moral: capacitat de captar els principis pels quals distingim entre allò que és moralment bo i dolent.
Racionalitat econòmica: tipus de racionalitat que sempre elegeix maximitzant beneficis i minimitzant costos.
Autonomia moral: Capacitat d’una persona de prendre decisions per un mateix sense deixar-se influenciar pels altres.
Nivell preconvencional: la persona té per just allò que satisfà els seus interessos. Es respecten les normes només per les conseqüències que pot comportar vulnerar-les.
Nivell postconvencional: les persones distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals. Són persones autònomes i el seu comportament es regeix pels principis que la seva pròpia consciència reconeix com a universalment vinculants.
Nivell convencional: la persona considera just allò que concorda amb les lleis pròpies de la societat, i se sent membre d’una comunitat de la qual reconeix i admet les normes, les regles i els principis.
Lògica de l’atenció: Llenguatge femení. La maduresa és desenvolupar un sentit de compassió i de la responsabilitat per aquells que necessiten ajuda.

CHIMES OF FREEDOM (CAMPANAS DE LIBERTAD)

CHIMES OF FREEDOM (CAMPANAS DE LIBERTAD)
Autor: Bob Dylan.
Versió: Bruce Springsteen.
Idioma: Angles.
Subtítols: Espanyol.

-He escollit aquesta cançó perquè em sembla que tracta el tema de la llibertat de manera diferent, parla de la llibertat des del punt de vista de l'individu i enumera diferents maneres d'opressió.
Es tracta d'una cançó amb missatge que utilitza un llenguatge metafòric que juntament amb el to pausat de la música t‘incita a la reflexió del seu contingut.


Lletra:

Entre el final de la puesta del sol y el tañido quebrado
de la medianoche
Nos refugiamos en el portal, truenos retumbando en derredor
Mientras majeshlosas campanas de barco proyectaban sombras en el sol
Diciendo, podrían ser las campanas de la libertad que estallan
Centelleando por los guerreros cuya fuerza es no luchar Centelleando por los refugiados en su desarmado
camino de huida
y por todos y cada uno de los soldados perdedores en la noche
Observamos las campanas de la libertad centellear
En la derretida caldera de la ciudad inesperadamente reparamos
Con las caras aquí escondidas mientras las paredes se estrechaban
En que los ecos de las campanas de boda ante la lluvia alborotada
Se disolvían en las salvajes remesas de relámpagos
Sí, tañendo por el rebelde, sí, tañendo por los machacados Tañendo por los desafortunados, los abandonados y
desamparados
Sí, tañendo por los proscritos que arden constantemente en las hogueras
y observamos las campanas de la libertad centellear
y entonces a través de una cortina de nubes en una esquina alejada centelleó
Ahí una hipnótica niebla salpicada se disipaba lentamente Las descargas eléctricas todavía impactaban como flechas Disparadas sino por los condenados a deambular o a
que no les dejen deambular
Tañendo por los que buscan en este secreto sendero mudo Por los solitarios amantes obsesionados por una historia
demasiado personal
y por cada corazón joven, por cada alma encauzada extraviada en una cárcel
Sí, observamos las campanas de la libertad centellear
Bien, con los ojos brillantes y riendo, recuerdo cuando
nos cogieron
Atrapados por un viejo rastro de reverencias para las
manos suspendidas
Mientras escuchamos una última vez, y contemplamos
con una última mirada
Hechizados y tragamos saliva «¿Han acabado los
tañidos?»
Sí, tañendo por los doloridos cuyas heridas no se
pueden tratar
Por los incontables, confundidos, acusados, maltratados, engañados en el peor de los casos
y por cada persona traumatizada en todo lo ancho del
universo
Observamos las campanas de la libertad centellear

Activitat 22: Comentari de text "L’home artífex de la seva pròpia vida"

Aquest fragment de text titulat “L’home artífex de la seva pròpia vida”, pertany al llibre De la vida benaventurada compost per 7 llibres, aquest fragment concret pertany al segon, i es una adaptació del gran filòsof roma Sèneca, i esta dedicat al seu sogre  Paulino, on fa una curiosa defensa de la seva forma de vida de filòsof estoic. Aquest text és de caràcter filosòfic.

Segons la concepció de Sèneca del benestar, té l'encert de emfatitzar el seu aspecte interior, és a dir, el fet que el benestar té a veure essencialment amb la manera com la persona es troba interiorment, i fer això sense caure en el relativisme. D'altra banda, i connectat amb l'anterior, l'estoic proposa un model de benestar per a l'home que sembla suposar precisament la seva deshumanització. La vida humana desproveïda del seu aspecte afectiu i desideratiu es convé en una altra cosa. Si la nostra pregunta és sobre el benestar humà, resulta inadequada la resposta dels estoics que pretén identificar-los amb un estat intern la realització suposa precisament ela mutilació d'una part de la naturalesa humana.

Biografia Sèneca

Nascut a Córdoba (l'actual Còrdova), Sèneca fou el segon fill d'Hèlvia i Marc (Luci) Anneu Sèneca, un ric retòric conegut com a Sèneca el vell. El seu germà gran, Luci Juni Gal·lió, fou procònsol a l'Acaia (on segons antics documents cristians es va trobar amb l'apòstol Pau cap al 52). Sèneca fou l'oncle del poeta Lucà, a través del seu germà petit, Marc Anneu Mela.

La tradició diu que va ser un nen malaltís, i que estudià a Roma. Aprengué retòrica, i fou iniciat en la filosofia estoica per Àtal i Sotió. Degut a la seva malaltia s'estigué a Egipte des del 25 al 31 per ser curat.

En tornar, s'establí amb èxit com advocat. Cap a l'any 37 per poc morí, degut a problemes amb l'emperador Calígula, que només li perdonà la vida perquè pensava que la seva mala salut acabaria amb ell. L'any 41, Valèria Messal·lina, esposa de Claudi, convencé el seu marit de desterrar Sèneca a Còrsega acusat d'adulteri amb Júlia Livil·la. Passà aquest exili ocupat en la l'estudi de la natura i la filosofia, i escrigué les Consolacions.

L'any 49, la nova dona de Claudi, Agripina, el cridà a Roma per educar el seu fill, Luci Domici Aenobarb, que esdevindria l'emperador Neró. Després de l'assassinat de Claudi el 54, l'emperadriu assegurà el tron pel seu fill Neró, en comptes del seu fillastre Britànic.

Els seus primers cinc anys, el quinquennium Neronis, Neró governà sàviament sota la influència de Sèneca i del prefecte pretorià, Sext Afrani Burre. Però aquests aviat perderen la influència, i el seu regnat esdevingué tirànic. Amb la mort del prefecte l'any 62, Sèneca es retirà, per poder dedicar-se a estudiar i escriure.
El 65 fou acusat d'implicar-se en un complot per matar l'emperador, la Conspiració de Pisó. Sense cap judici, Neró li ordenà de suïcidar-se. Tàcit ens narra la seva mort. A la seva dona, Pompeia Paulina, que intentà també matar-se, li fou ordenat per Neró de viure.